Molt poques vegades he estat temerari i he emprés una acció sense valorar-ne el risc. En algunes ocasions he sentit por, però l’he sabuda trampejar sense perdre els papers. I molt més sovint he tingut la sensació desagradable de viure empès per esdeveniments que no podia controlar i m’he angoixat fins al punt de la desesperança. Però sempre, més tard o més d’hora, me n’he sortit. Fins que va arribar un moment que vaig saber establir els meus límits i acceptar l’esdevenidor sense grans trasbalsos.
Potser per això, per tota aquesta experiència acumulada, aquest octubre passat vaig decidir penjar les botes per a les grans gestes excursionistes, caminades de sis, set, vuit hores o més si les coses es complicaven, i passar a la reserva. Deixar-me ja de reptes i assumir que tot té un límit, i el meu, en aquest aspecte, ja havia arribat. Perquè, amb l’edat, pots caure en el parany de voler seguir-te demostrant que encara ets capaç d’assolir fites difícils i acabes fent coses que de jove no feies. A mi m’ha passat. Mai havia caminat tant ni assumit tant risc a la muntanya com a partir dels seixanta anys.
En aquestes caminades de tercera divisió que a partir d’ara em dedicaré a fer, pujar a l’ermita d’Esporles va ser un bon inici. Des del poble, el recorregut és d’uns 8 km, té 400 metres de desnivell i, entre anar i tornar, trigues de 2,30 h a 3 h. El camí circula entre marges de paret seca en un primer tram i, després, tot just superar la possessió de Son Ferrà, s’interna en un alzinar ombrívol on hi ha rastres abundants de l’antiga explotació carbonera. Però la recompensa més important, més inclús que arribar a l’ermita, és situar-te al mirador del Cor de Jesús, des d’on s’albira un panorama esplèndid de tota la vall d’Esporles, solcada pel torrent de Sant Pere, amb el caseriu del poble i tot el puntejat de cases i possessions. Resseguint la vall amb la mirada, arribes al Pla, amb els camps, les viles i els pujols que l’animen, d'entre els quals destaca el massís de Randa, i més enllà, entrelluques les serres de Llevant. Cap al sud, veus la mar Mediterrània entrant a la badia de Palma a partir del cap Blanc; i cap al nord, la successió de cims rocallosos de la serra de Tramuntana. Gairebé es pot dir que tens tota l’illa al teu abast, o, si no tota, un vuitanta per cent com a mínim.
Per anar al mirador ens hem hagut de desviar uns dos-cents metres del camí que du a l’ermita fins arribar a un replà amb restes de cabanes i sitges de carboner. A l’extrem rocós del replà hi ha el monument i el mirador. Cal fixar-s’hi per no passar de llarg.
Tornant enrere i reprenent el camí, s’arriba a l’ermita, una edificació d’una austeritat decebedora, que data de 1888. En realitat és tracta d’un santuari marià, fundat pels carmelites de Santa Catalina gràcies a una donació testamentària de la propietària de Son Ferrà. El primer diumenge de maig i per la Festa Major d’Esporles, a finals d’agost, s’hi celebren aplecs, que omplen l’esplanada de gent.
Des de l’esplanada de l’ermita surt un camí que s’interna pel bosc i puja fins a la Fita del Ram (833 m), elevació muntanyosa de la serra de Tramuntana que separa les valls d’Esporles i de Puigpunyent. Una mitja hora més de recorregut —una hora entre anar i tornar— que, amb la Isabel, vam quedar que faríem per Cap d’Any, quan tornéssim a visitar mirador i paratge amb els amics per compartir l’experiència. Tant de bo fes un dia tan clar com el que vam tenir!