Per la serra de Tramuntana

De Puigpunyent a Sa Campaneta

Per Tots Sants vaig ser a Mallorca. Allà no hi ha el costum de fer la castanyada ni de menjar panellets, però aquest dia, a Palma, és tradició que el padrins regalin als fillols petits un rosari ensucrat, que consisteix en un enfilall circular de llaminadures amb una rotllana de carabassa ensucrada, i les criatures el passegen penjat del coll. Mentre la Maria era petita, havia vist en alguna ocasió que era a Palma aquest dia com la Isabel li regalava el rosari de caramels, bombons i gominoles. Ara, que la Maria ja té vint anys, la Isabel segueix la tradició amb en Pau, el seu nebot, que tan bon punt va tenir el rosari a les mans, va procedir a desmuntar-lo i cruspir-se’l sense més demora. Ni temps hi va haver per fer la foto de record.

El dia de Tots Sants, la Maria Rosa i en Joan ens van convidar a dinar a casa seva, a Puigpunyent, i és habitual que abans d’entaular-nos per fer honors a la cuina d’en Joan fem una caminada pels voltants d’aquest poble tramuntanenc, a 16,5 kilòmetres de Palma. En aquesta ocasió el lloc escollit va ser Sa Campaneta, una possessió a peus de les muntanyes dels Puntals de Planícia convertida, com tantes altres de Mallorca, en agroturisme.

A les 11 h ens vam reunir a casa la Maria Rosa i en Joan amb la Dolors i en Toni i vam iniciar la caminada. És més aviat una hora per anar a fer el vermut a la plaça que per anar d’excursió, però amb la Isabel és difícil començar abans. Vam travessar Puigpunyent i vam agafar l’antic camí d’Estellencs, que passa pel costat de Son Fortesa, una possessió magnífica, que a mitjans del segle XIX havia arribat a reunir 842 quarterades —cada quarterada fa 7.103 m². La casa gran és al capdamunt d’una sèrie de terrasses graonades defensades per uns marges de pedra seca formidables. En Joan em fa observar que per l’interior del marge que dóna al camí hi passen dues canals d’aigua, cadascuna a diferent nivell.

Anem pujant i arribem a sa Teulera, un antic forn de teules, on ens aturem a menjar una mica. Fa un dia esplèndid i caminem en mànigues de camisa. L’ascensió continua i ens endinsem per un alzinar calat de llum, on veiem unes quantes eres de carbonera amb la barraca del carboner al costat. Els brucs estan florits, les arboceres, en fruit, i les alzines llueixen glans a punt de la maduració. Passem molt a prop de la casa pagesa abandonada de Sa Muntanya. Tot això formava part —i no sé si encara en forma— del domini de Son Fortesa, al qual hem d’afegir la font i l’edifici de s’Ermita, ara totalment en ruïnes, que deixem a la dreta sense apropar-nos-hi.

I finalment arribem al capdamunt de la fondalada que obre el torrent de sa Parra i que hem estat seguint. Per fer una fotografia, pertorbo la pau d’una parella alemanya que prenen el sol ajaguts sobre una roca; m'excuso i torno al camí per contornejar pel sud el puig de sa Parra i entrar a la petita vall de sa Coma, on hi ha Sa Campaneta. Som al punt més alt del recorregut —631 m—; a partir d’aquí descendim fins a enllaçar amb la pista que du a la possessió des de la carretera que va de Puigpunyent a Esporles. Girem a l’esquerra, cap a la casa, i passem pel costat dels conreus en terrassa de fruiters i oliveres. Entre els fruiters hi ha un parell d’alvocaters amb els alvocats penjant. Uns excursionistes que ens han avançat a l’inici del recorregut i que ja tornen ens adverteixen que l’accés a les cases està tancat, i ens aturem a la font des Pi. 

Per tornar, retrocedim per la pista fins a la carretera, que seguim tot prenent dreceres senyalitzades fins arribar a Puigpunyent. En total, 12,5 km i uns 400 m de desnivell que hem fet amb poc més de quatre hores. No és cap rècord, però és que el ritme de la Isabel, la Maria Rosa i la Dolors era de processó de Setmana Santa. Això sí, s’han posat al corrent de tot el que ha esdevingut a les seves vides, a Mallorca i al món des de la darrera vegada que es van veure. I és que no s’han aturat de xerrar, la qual cosa fa la seva caminada molt més meritòria que la nostra —la d’en Joan, en Toni i jo—, que només hem fet que caminar i caminar sense a penes dir-nos res. Una il·lustració més del lloc comú que assegura que elles poden fer més coses alhora que nosaltres i que, amb els anys, vaig comprovant que és ben cert.

La caminada ens va obrir la gana i vam seure a taula disposats a gaudir del menú que ens havia preparat en Joan, que va consistir en un aperitiu de coca de pebres i una safata de banderilles de seitons amb envinagrats, regat amb cava, i com a plat fort, una greixonera de verdures al perfum de bacallà. Perfumar les verdures amb el bacallà, que tan bé queda en una carta de cuina contemporània, en el cas d’en Joan va ser una cosa accidental, ja que per circumstàncies que no vénen al cas, la major part del bacallà del cuinat va anar a parar a la taula dels veïns. Tanmateix, he de dir que, a més de riure de l’incident, vam assaborir la recepta amb veritable entusiasme i, al ser un guisat força lleuger, vam repetir fins a esgotar-lo. De postres, un assortit de gelats va completar la festa.