De Caimari a Lluc
La segona caminada per la serra de Tramuntana d’aquestes festes passades la vam fer el darrer dia de l’any i va ser la típica pujada al santuari de Lluc des de Caimari seguint l’antic camí de ferradura. Es tracta d’una ascensió fàcil i ben senyalitzada, sempre per pista o camí empedrat, durant la qual transites per un bosc d’alzines ben conservat, amb rastres de l’antiga explotació carbonera, i pels vessants rocallosos de les muntanyes que tanquen la fondalada de Lluc pel sud. Tret d’un breu tram per tal d’evitar caminar per la carretera, el recorregut coincideix amb el de la darrera etapa del GR-222, d’Artà a Lluc, i trigues unes dues hores a fer-lo, amb un desnivell de 460 m de pujada i 192 de baixada; a la tornada és a l’inrevés.
En aquesta ocasió qui ens va acompanyar va ser en Joan, que es coneixia bé el camí perquè el fa tres cops a la setmana. Sí, en Joan puja tres cops per setmana a Lluc per tal de mantenir-se en forma durant els mesos d’hivern. Quan arriba el bon temps, canvia d’activitat esportiva i neda cada dia una hora de rellotge. Està fet un atleta, en Joan. I com la finalitat de la pujada a Lluc no és el pelegrinatge, ni el goig del paisatge, ni la passejada plaent a l’aire lliure, sinó l’exercici físic, en Joan cronometra el recorregut. De manera que, després d’aparcar el cotxe a l’entrada del camí, abans del primer revolt tot just deixar Caimari, va sortir disparat i ja no el vam tornar a veure fins al cap d’una hora i mitja que, assolit l'objectiu de la Bretxa Vella, el punt més alt del trajecte, va tornar enrere a buscar-nos. I el pobre va haver de tornar enrere un bon tros, perquè la Isabel, que és una fletxa a peu pla, però que ronseja força, i jo, que cada dos per tres m’aturo a fer fotos, tot just havíem fet poc més de la meitat del camí.
Quan ens vam reunir, en Joan estava content perquè acabava de millorar el seu temps personal en un parell de minuts i no ens va retreure gaire que la Isabel i jo ens arrosseguéssim pel camí de Lluc com caragols. Mentre pujàvem xino-xano, i pensant que fer sempre el mateix recorregut el devia avorrir, li vaig proposar altres caminades per l’illa. Però no es va mostrar gens encuriosit per la descoberta de nous territoris; aquell recorregut ja li anava bé, perquè era exigent, el tenia a prop de casa ―en Joan viu a Inca― i el solia fer en companyia d’un amic tan aficionat com ell a repetir-lo, el qual, a més de mantenir el bon ritme de marxa, el feia tocant la xeremia. I això ja em va semblar portentós, digne d’un record Guinness.
El santuari de Lluc ocupa una fondalada al cor de la serra de Tramuntana. La seva fundació data del segle XIII, quan els catalans que van arribar a l’illa amb Jaume I van voler crear un monestir semblant al de Montserrat, dedicat a la verge Maria. El santuari va anar ampliant-se al llarg dels anys. A mitjans del segle XVI es crea l’escola d’infants i es constitueix una escolania ―els blauets― per cantar a les cerimònies. Durant aquest segle i el següent, Lluc es consolida com el principal centre de devoció i de pelegrinatge dels mallorquins. Però en el segle XVIII cau en un abandonament impropi, del qual el ve a rescatar la instal·lació l’any 1891 del frares carmelitans del Sagrat Cor, afavorida pel bisbe Pere Joan Campins. Un monument al mig del pati de la basílica commemora la memòria d’aquest defensor de la llengua i la cultura mallorquines.
Actualment, el santuari de Lluc és un pol d’atracció religiós i turístic, amb una amplia oferta de cel·les i apartaments, restaurants, bars, botigues, un museu i un interessant jardí botànic de plantes autòctones i endemismes. Molt a prop hi ha el refugi excursionista de Son Amer, el quan forma part de la xarxa de refugis de la Ruta de Pedra en Sec (GR-221), que recorre tota la serra de Tramuntana, des d’Andratx i Calvià fins a Pollença.