Per la serra de Montsant

De la Morera de Montsant a la Roca Corbatera pel grau de la Grallera, descens al toll de l’Ou, ascensió pel barranc de la Bruixa i tornada pel grau del Carabassal.

Després d’uns quants mesos de caminades moderades per culpa d’una fasciïtis plantar, dissabte passat em vaig apuntar a sortir amb en Natxo i en Fèlix, que anaven a la serra de Monstant. El Montsant és una de les muntanyes més belles de Catalunya. Una gran massa de conglomerats estesa de nord-est a sud-oest, amb cingles pel cantó de llevant i forts pendents per ponent, amb barrancs i congostos. En altres temps, l’abundància de coves i balmes va afavorir la presència d’ermitans i anacoretes que buscaven a Déu en la soledat de la muntanya; d’aquí el seu nom de Montsant.

Em van passar a recollir a les 6,15 h i ens vam dirigir cap a la Morera de Montsant, que era d’on partíem. Abans, però, ens vam aturar al Forn de la Carretera, a les Borges del Camp, per comprar coques de recapte, cócs d’espinacs i orelletes, que serien el nostre menú de la jornada. Ens ho van donar tot recent sortit del forn, desprenent una aroma que obria la gana. Només per això ja valia la pena la sortida.

Comencem a caminar a les 8,35 h i després de creuar el poble de la Morera (740 m), agafem el camí del grau de La Grallera, que és un dels més còmodes per guanyar altura i situar-te al capdamunt de la serra Major. Des del llom on hi ha un pal indicador (1.098 m) que distribueix els caminants en tres direccions possibles, anem a buscar el comellar de la Cova de l’Ós. Abans d’arribar a la cova, però, ens mengem els cócs d’espinacs, que són una mena de coca embolicada amb un farcit d’espinacs, panses i pinyons. Francament exquisits!

Passem per la cova de l’Ós i continuem baixant. Jo ja m’oloro una d’aquelles “sifonades” que fan les delícies dels meus amics. Efectivament, el toll de l’Ou és un gorg d’aigua cristal·lina al fons del barranc dels Pèlags (800 m). Tot i que des de dalt se’l veu la mar de bé, descendim fins al torrent i ens refresquem. Fa una calor impròpia de principis de març i, tot i anar en samarreta, estem força suats. L’aigua freda ens revifa i comencem a remuntar el barranc dels Pèlags pel camí anomenat Vorada d’en Franc, que puja amb suavitat fins a trobar la pista que ve d’Albarca. Retrocedim per la pista uns 250 m i entrem al barranc de la Bruixa, que remuntem per una sendera fins al Crist de la Sang (1.100 m). Des d’aquí, per la carena, hi ha cosa d’un quart d’hora de pujada suau fins a la Roca Corbatera, però els meus amics trien passar per la font del Manyano, que és 50 metres més avall d’on som, i allargar el recorregut una mica més.

Finalment arribem a la Roca Corbatera (1.163 m), cota màxima del la serra de Montsant, i dinem contemplant les Muntanyes de Prades, els cingles de Siurana amb l’embassament als seus peus i Cornudella de Montsant. El dia és clar, però l’aire no és prou transparent i renuncio a fer fotografies de paisatges dilatats per concentrar-me en assaborir la coca de recapte, que he pujat fins aquí doblegada dins la caixa de cartró perquè em cabés a la motxilla. La queixalo i encara està calentona, o almenys m’ho sembla.

De baixada començo a notar dolor al taló i afluixo el ritme. Recorrem els cingles de Sant Joan ran del tallat fins al pla del Meloner i ens arribem a la Cova Santa. Entrem a la cavitat refregant el cul per la roca humida fins a la primera cambra, que fotografio a cop de flash.

Per amenitzar la tornada a la Morera, els meus amics han triat el grau del Carabassal, que té uns quants trams amb cables, escales i agafadors. El sol ja està baix i el conglomerat adquireix uns tons càlids magnífics. Al llarg de la sendera, que es despenja sense contemplacions entremig de parets i blocs de roca, es produeixen jocs de llums i ombres que intento captar amb la càmera i que em fan oblidar les dificultats i la fatiga. I de sobte, el pendent disminueix i el camí passa a circular enlairat per l’estreta cornisa que hi ha entre els graons ciclopis que dibuixa la muntanya. Quan miro enrere i tan sols veig un joc d’esquerdes horitzontals i verticals amb franges de vegetació incrustades a la roca, em faig creus que hàgim pogut passar per allà. Qui va descobrir aquest camí per pujar a la serra Major devia ser un il·luminat, un d’aquells eremites que, guiat per la mà de Déu, va triscar muntanya amunt fins a la Cova Santa per aquest pas de cabres.

Arribem a la Morera de Montsant a les 17,40 h cansats, però satisfets de la jornada. Una vegada més la incontinència caminadora dels meus amics ha superat les previsions inicials de sis hores i n’hem caminat set i mitja, cosa que la meva fasciïtis els ha agraït, però jo no tant. Tanmateix, el dia esplèndid, amb una temperatura primaveral, i un recorregut pel cor d’una serra imponent em compensen de tots els patiments.

Ens traiem les botes, ens canviem les samarretes suades i ens dirigim a Cornudella de Montsant.  Allà comprem vi i oli al Celler Cooperatiu ―en Fèlix, a més, una bosseta de carquinyolis― i ens instal·lem al bar La Renaixença a fer la cervesa i a comentar les incidències del dia.