Per la serra de Collserola

Del turó de la Magarola a Torre Baró

Per mirar de sostreure’m unes hores a la tensió i la inquietud que m’acompanyen des de fa uns quants dies, diumenge me’n vaig anar a caminar. Com anava sol i no tenia ganes de conduir, vaig agafar el metro —la línia verda— i vaig baixar a l’estació de Mundet. Vaig contornejar el Velòdrom d’Horta i vaig descendir cap les torretes i els horts del fons del torrent de Fondenills. Eren les 10,20 h i, tret d’un gos i una dona gran buidant una galleda d’aigua bruta davant del portell del seu jardí, no vaig veure ningú més.

Tiro amunt pel torrent. A la altura del camp de futbol, la pista es converteix en una sendera estreta i s’endinsa per un alzinar brut. És un d’aquells espais de transició entre una urbanització degrada i el bosc on, als telefilms de sèrie negra, s’hi troben cadàvers esbocinats tancats en una bossa. Per sort, no en trobo cap i m’enfilo pel vessant dret del torrent fins a confluir amb una sendera que ve per l’esquerra, de traça més marcada. Continuo i arribo a la Font de Can Gras, també coneguda com la mina de la Marquesa. Un paratge que podria ser agradable, però que mans potineres i l’abandó han convertit en un decorat de pel·lícula neorealista, amb una taula i bancs de pícnic entre pintades, brutícia i enderrocs.

La sendera continua per l’esquerra i la segueixo. I després de creuar un parell de vegades el torrent arribo a la carretera de les Aigües. Un pal indicador em brinda diverses possibilitats; me’l miro, però com ja porto un itinerari al cap, l’ignoro. Camino uns trenta metres cap a l’esquerra i agafo el GR-92, que recorre tota la carena. Seguint-lo arribo en cinc minuts al turó de Valldaura (419 m), on hi ha una torre de vigilància i una antena. També hi ha un nen amb els seus pares que es dedica a tirar pedres contra un senyal informatiu de llauna. Clong! El pare li diu que s’aturi, però el nen fa com si sentís ploure. Clong! El pare li repeteix l’advertiment amb tan poca autoritat que el nen insisteix en apedregar el senyal. Clong! M’entren ganes d’intervenir i dir-li que deixi de fer l’ase. Però com no crec que al pare li agradés, decideixo abandonar l’indret. Clong! Qui el va parir!

En cinc minuts més arribo al turó de la Magarola (429 m), on hi ha un vèrtex geodèsic i dos observadors d’aus amb els prismàtics muntats en un trípode i dirigits cap a la depressió Prelitoral. Més enllà del bosc de Collserola es veu la conurbació Terrassa-Sabadell i les muntanyes de Sant Llorenç del Munt, la serra de l’Obac i Montserrat. El dia és prou clar per entretenir-se mirant el paisatge dilatat. Pel cantó oposat, la vista sobre Barcelona està enterbolida per l’efecte del contrallum.

Torno enrere i continuo per la carena cap al Besós. Passo el Portell de Valldaura i pel GR-92 arribo al turó de Roquetes (304 m), des d’on es percep una esplèndida perspectiva de la ciutat ajaguda al peu de la serra de Collserola fins a trobar-se el mar. D’aquest pla litoral totalment urbanitzat, que s’allarga entre les desembocadures del Besós i del Llobregat, en sobresurten els bonys de Montjuïc, ran de mar, en la llunyania, i els més propers del turó de la Rovira (282 m), el del Carmel (266 m) i el de la Creueta del Coll (246 m); el turó de la Peira (138 m) a penes sobresurt d’entre els blocs de pisos.

El turó de Roquetes és el darrer —o el primer, segons com es miri— del rosari de turons i cims de la serra de Collserola; els seus contraforts delimiten per la dreta l’estret per on el riu Besós travessa la Serralada Litoral abans d’abocar les seves aigües al mar. Per aquest trau natural circulen les principals vies de comunicació de la ciutat cap al corredor prelitoral, l’eix vertebrador de les terres del nord i del sud de Catalunya.

En un dels replans del turó de Roquetes hi ha la Torre del Baró, o castell de Torre Baró, que dóna nom al barri d’autoconstrucció que va aparèixer entre les dècades dels cinquanta i seixanta per acollir els immigrants que venien d’arreu d’Espanya. Es tracta d’un edifici inacabat d’estil neomedieval, aixecat l’any 1905, que havia de ser l’hotel d’un projecte de ciutat jardí que es va acabar abandonant. El nom li ve perquè està emplaçat on hi havia hagut una antiga torre del baró de Pinós. Hi ha dues versions més sobre el seu origen que ja us contarà la guia si el visiteu.

Abans de baixar cap al barri de Trinitat Nova a buscar el metro, m’aturo al restaurant El Cordero. Són prop de les dues i la gent fa cua perquè els asseguin en una taula a la terrassa. Els cambrers van de bòlit col·locant clients, prenent comandes, cobrant als que han vingut a fer el vermut i servint els que ja dinen. Com no els vull donar més feina, entro a l’interior i demano una cervesa, que em prenc a fora, en un racó tranquil, amb una bonica panoràmica urbana al davant. Torno la gerra a la barra i agafo una targeta. Un dia feiner pot ser un bon lloc per dur la Isabel a dinar i fer punts. Sempre m’acusa de ser un ignorant dels racons atractius de Barcelona.