Pels cingles de Bertí

La primera caminada de l’any ha estat pels Cingles de Bertí. Aquesta vegada en Natxo va tenir en consideració les meves limitacions i va programar un recorregut de quatre hores, que, minut més, minut menys, es va complir. El desnivell també va ser moderat, i com a colofó, vam dinar a la Fonda Europa, un establiment de Granollers amb més de 300 anys de tradició, els amos del qual han sabut evolucionar a tenor dels temps i ofereixen un espai agradable, un bon servei i una cuina excel·lent.

Pels cingles de Bertí m’hi he passejat sovint en companyia i en solitari; trobo que és un dels indrets més bonics dels voltants de Barcelona, amb vistes espectaculars sobre la depressió Prelitoral, a l’altura del Vallès, el sector oriental del Montseny —Pla de la Calma i Matagalls—, la vall del Congost i la plana de Vic. A més, té l’interès afegit que, si ets aficionat a l’estudi de les roques, aquí en trobes de tota mena, ígnies, metamòrfiques i sedimentàries, en una seqüencia de materials paleozoics, mesozoics i terciaris fàcil d’identificar i en un recorregut relativament curt. Recordo que una de les primeres vegades que vaig visitar aquest paratge ho vaig fer com alumne d’un curs de Geologia de la UB i ens vam passar tot el dia muntanya amunt, muntanya avall, identificant roques i observant l’estratigrafia.

Els relleus més abruptes són les cingleres de gresos calcaris, un material dur, que l’erosió de les aigües que canalitzen els rius Congost i Tenes han tallat en vertical. L’alternança amb materials més tous ha deixat amplis replans, ocupats per camps, masies i clapes de bosc. El bosc de pins i alzines també ocupa els talussos a peu de cingle i les parts més enlairades, on s’alterna amb brolles de bruc o romaní.

La proximitat a la ciutat fa que els cingles de Bertí siguin un destí idoni per a la pràctica de l’excursionisme, amb uns quants recorreguts senyalitzats, que circulen per senderes, camins i pistes. El que vam fer nosaltres va partir del Santuari de Puiggraciós (689 m) cap al coll de Can Tripeta; del coll, vam seguir el camí que baixa cap al Congost fins a trobar el sender que circula per la Solana de la Rovira i puja a la cinglera pel grau de Montmany. Un camí-sender va resseguint tot el cingle i et proporciona unes vistes esplèndides.

És el tram més espectacular del recorregut, ara senyalitzat com a GR-5. Vam esmorzar als Castellets amb la vall del Congost als nostres peus i les poblacions d’Aiguafreda, Centelles i els Hostalets de Balenyà a la vista; més enllà, la plana de Vic i els relleus del Cabrerès, i tancant la visió, en la llunyania, els cims nevats del Pirineu. Enfront, com les potasses d’un drac ajagut, els contraforts del Pla de la Calma, els solcs dels torrents i la línia lleugerament ondulada d’aquesta peneplana integrada en el massís del Montseny.

Vam abandonar el GR-5, que baixa pel grau de les Avellanedes, i per una pista que volta el Puigfred (934 m) vam anar a buscar una sendera que hi puja i enllaça amb el PR C-33, que el recorre per dalt, passa per la font del Pollancre i va a buscar el collet de les Pereres. Des d’allà i per la pista de l’esquerra, seguint les senyalitzacions, s’arriba a l’església de Sant Pere de Bertí, romànica, centre de l’antiga parròquia rural de Bertí. Continuem per la sendera cap al Clascar, un casalot en ruïnes d’aire romàntic. L’edifici també és conegut com castell de Bertí, perquè ocupa l’emplaçament d’un antic castell referenciat a partir del segle X. Amb el temps el castell va passar a ser una casa forta i, després, una masia, la qual, a principis del segle XX va patir la fantasiosa restauració que li donà l’aspecte actual. Allà es torna a agafar el PR C-33, que ens condueix fins al coll de Can Tripeta pel grau Mercader i, seguidament, al santuari de Puiggraciós, d’on hem partit. El fotografio perquè al matí, quan hi hem arribat, encara no havia sortit el sol. Prop del santuari, al cim de la muntanya, hi ha una torre i una petita capelleta on, segons la llegenda, un pastor va trobar la imatge de la Mare de Déu que es venera en el temple. Contemplo per última vegada el paisatge on Raimon Casellas situa l’acció de Els sots feréstecs, la primera novel·la modernista, plego els bastons i pujo al cotxe. La Fonda Europa ens espera.