De Puente Ra a Cebollera
Un any més, per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo hem sortit uns quants dies a fer senderisme. Aquesta vegada també ha vingut en Jose, un amic d’en Natxo. El lloc escollit ha estat la part més occidental del Sistema Ibèric, que compren els massissos de Sierra Cebollera, Picos de Urbión i Sierra de la Demanda, estesos per La Rioja i les províncies de Sòria i Burgos. La previsió meteorològica no era bona i s’ha confirmat amb un parell de tempestes entomades a cel obert i una tercera, dins del cotxe, amb una pedregada tan intensa que ens va obligar a aturar-nos al marge de la carretera perquè els eixugaparabrises no donaven l’abast.
Vam sortir de Barcelona dijous a la tarda i, després de fer nit a Alagón, vam arribar Puente Ra, el punt de partida, divendres al voltant de les 11 h. Abans ens havíem aturat a Pradillo a comprar pa, un pa dens, de molla atapeïda, que ens va durar els cinc dies del viatge. La fornera ja ens va advertir que ens mullaríem, però nosaltres, optimistes davant d’un matí tan assolellat, confiàvem fer els 900 metres de desnivell entre Puente Ra i Cebollera abans que comences a ploure. I ens vam equivocar.
Per accedir a l’àrea recreativa de Puente Ra (1.201 m), dins del Parque Natural de Cebollera, cal arribar a Villoslada de Cameros i, a la sortida del poble, agafar una pista asfaltada que trenca a l’esquerra i segueix, primer, el curs de l’Iregua i, després, el del rierol de Puente Ra. La pista asfaltada enllaça amb una sense asfaltar que remunta el rierol. És l’anomenada Ruta de las Cascadas, ja que des d’ella es veuen tot un seguit de salts d’aigua i es pot accedir als més vistosos. Des de l’àrea recreativa, la Ruta de las Cascadas és un recorregut curt i entretingut, del tot recomanable. Nosaltres, pensant en el que ens esperava si badàvem, el vam fer a bon ritme i sense entretenir-nos gaire en admirar l’aigua fent salts i giragonses.
Per ascendir al cim de Siera Cebollera, una vegada s’acaba la pista cal continuar rierol amunt per una sendera assenyalada amb fites que ens conduirà fins a una altra pista que ve de la vall veïna de l’Iregua. Som ja a uns 1.750 m. Hem de seguir per la pista cap a l’esquerra uns tres-cents metres i, després d’un revolt per on hi corre l’aigua, i on ens vam refrescar i vam omplir les cantimplores, agafar un camí pedregós que surt a la dreta en un angle molt tancat i que s’enfila sense miraments. En arribar a uns prats arbrats cal estar atents a les fites per enllaçar amb una altra traça ben marcada que ens conduirà a la carena i, des d’allà, al cim de Cebollera (2.141 m), on hi ha un vèrtex geodèsic.
Quan hi vam arribar encara feia sol, però en la llunyania, el massís veí dels Picos de Urbión era cobert per una nuvolada densa que no augurava res de bo. Mentre menjàvem una mica, vam sentir tronar i vam veure caure els primers llamps. Engolírem a corre-cuita el pa de Pradillo, el fuet i el formatge, recollírem les coses i ens llançàrem muntanya avall amb l’esperança d’arribar al cotxe abans que la tempesta que s’acostava ens atrapés.
Però no; als prats arbrats va començar a ploure. Unes gotes grosses i fredes, preludi del que vindria. Ens vam posar les capelines i vam continuar. I al cap de deu minuts ja teníem a sobre la tempesta, que va abocar amb fúria aigua i calamarsa damunt nostre. Encaputxats i amb la mirada clavada a terra tot vigilant on posàvem els peus, veiem el reflex sobtat dels llamps i sentíem el retruny dels trons. Impressionant! Sort que no ens ha agafat a la carena!, em repetia per consolar-me.
L’aigua i la calamarsa es van anar alternant sense interrupció durant l’hora i mitja llarga que vam trigar en arribar al cotxe amb els baixos dels pantalons i els mitjons calats. Tots ho sabem: a més de la capelina s’han de dur els paraneus, a la motxilla; però ningú no els duia. Sense esma per canviar-nos el calçat sota aquell temporal, vam encabir les capelines al maleter i vam sortir cap a Montenegro de Cameros, on passaríem la nit. Afortunadament, malgrat que el poble està gairebé abandonat, la Posada Real La Almazuela va resultar ser un lloc acollidor i confortable, on vam poder refer-nos de la mullena amb una bona dutxa calenta i un sopar exquisit, regat amb una ampolla de Viridiana, un vi jove amb criança de la Ribera del Duero que va acabar d’assecar-nos.
