Pel Pirineu occità

Com cada any per la segona Pasqua, en Natxo, en Fèlix i jo vam anar a caminar. Aquest any ens vam passejar per País de Sault, un altiplà entre 990 i 1100 m, situat al cor del Pirineu occità, i vam fer tres ascensions a cims emblemàtics d’aquest sector de la serralada. No ens va fer gaire bon temps i vam haver de suportar pluja i vent tret del darrer dia, que va lluir un sol esplèndid pel damunt del mar de núvols que cobria l'altiplà de Sault.

La primera caminada la vam fer divendres, 13 de maig. Vam sortir de Barcelona a les 6 h del matí i a les 10,15 h ja érem a Monfort-sur-Boulzane (780 m) i començavem a caminar cap al pic Dourmidou (1.843 m). El recorregut és fàcil, per pistes amples i seguint senyals grogues fins al coll de l’Hommenet (1.378 m). Aquí saltem a l’altra banda i continuem per una pista fins a la carena, on, tot seguint una tanca d’estaques, remuntem els prats fins al cim. El dia, que ha començat amb núvols i clarianes, ha anat empitjorant i acabem caminant entre la boira i amb un fort vent. A la baixada, mengem en un clot a raser del vent entre narcisos. Arribem al cotxe sobre les 18 h i ens dirigim cap a Bugarach, on dormirem. Poc després d’abandonar Monfort, ens aturem davant la cascada de Gincla, les aigües de la qual s’incorporen al Boulzane, que ve d’on nosaltres venim, del Dourmidou, i van a parar a l’Aglí.

L’endemà, a Bugarach, ens vam llevar amb pluja i el Pech de Bugarach, que era la nostra fita d’avui, tapat de boira. Desistim de pujar-hi i, com a consolació, decidim fer una caminada circular al seu voltant de sis hores, que, esperonats pel mal temps, fem en quatre i mitja. Ni tan sols ens aturem a menjar i ho fem quan tornem a ser a Bugarach, a Le Presbytère, el mateix lloc on hem dormit. A la tarda, quan som a Espezel, surt el sol i aprofito per fer unes quantes fotografies del poble, que no té gaire cosa a veure.

El meteo francès havia pronosticat sol per diumenge, però ens vam tornar a llevar amb pluja. De manera que decidim fer turisme i ens arribem a Chalabre, al llac de Montbel, al castell de Puivert i a la surgència intermitent de Fontestorbes, a Balesta, que és espectacular. Transitem per carreteres locals que travessen boscos esplèndids de roures, de faigs, de pícees i d’ avets. Al vessant sud del Pirineu català no els tenim, aquests boscos; no hi plou tant com aquí; només a la vall d’Aran, oberta als aires humits de l’Atlàntic, se’n poden veure que s’hi assemblin.

Com sembla que es vol obrir, tornem cap a Espezel i ens situem al coll de Tourrugue  (1.450 m) per pujar al pic d’Ourtiset (1.934 m). L’ascensió pel coll de Seillis també és fàcil i està ben senyalitzada. A l’últim tram ens envolta la boira. Per baixar ho fem pel coll des Escouillades i el bosc d’Ourtiset, amb magnífics exemplars d’avets i faigs. En tornar al coll de Tourrugue agafem el cotxe i ens desplacem cap a Comus, que serà el final de l’etapa d’avui.

A la fi un dia bo! Dilluns al matí el sol brilla a Comus (1.195 m) i no hi ha ni un sol núvol. Agafem el cotxe i ens internem a les Gorges de la Frau per una pista excel·lent. Després d’uns quatre quilòmetres, la deixem i prenem la que puja per la vall del Basqui fins a unes prades a 1.484 metres d’altitud, on deixem el cotxe i comencem a caminar. Encara no són les 9 h. La pista continua fins a una barrera que la talla. Un cartell t’adverteix del perill de barrinades. Som molt a prop de la pedrera de Trimouns, l’explotació de talc a cel obert més gran del món. Per camins ben senyalitzats remuntem fins al coll de la Peyre (1.714 m), on trobem la primera neu. Comencem la pujada al pic de Soularac (2.368 m) per una sendera ben marcada. Una primera tirada ens situa al replà de l’estany Tort (2.097 m), on reposem forces per atacar darrers 270 metres. Cada vegada hi ha més neu i a la cresta trobem una cornisa gelada que ens obliga a fer un retomb per assolir el cim. Des d’allà dalt la vista és esplèndida, amb la gran murada dels Pirineus, al sud, i un mar de núvols que s’estén pel País de Sault i les valls mitjanes de l’Aude i de l’Arieja, al nord. De tant en tant, entre les boires que pugen, distingim Montségur i el seu castell al capdamunt de la roca. Mirem, fem fotos, ens fotografiem tots tres junts i baixem.

A l’estany Tort, amb la pedrera de Trimouns als nostres peus, dinem i fem una estona el mandra sobre l’herba esquitxada de petites flors grogues i blanques. A les 15 h comencem a baixar i a les 17 h arribem al cotxe i emprenem la tornada cap a Barcelona. Ens aturem a Ax-les-Thermes a prendre una cervesa i fer un repàs de les quatre jornades. El bon dia d’avui ens fa fer una balanç positiu i ens emplacem per tornar un cap de setmana del mes de setembre i pujar al Pech de Bugarach, que ens ha quedat pendent. Aquesta vegada hi vindrem al les parelles perquè el poblet de Bugarach i els seus voltants són encantadors i a Le Presbytère ens han tractat molt bé.