Després de gairebé quatre mesos sense activitat muntanyenca, tret de les passejades per Collserola, vaig tornar a sortir amb en Natxo i en Fèlix. El confinament ens limitava els moviments i vam anar al Montseny.
El Montseny és un altre dels destins predilectes dels barcelonins a l’hora de sortir a respirar aire pur. És un massís de la serralada Prelitoral, constituït majoritàriament per materials antics —esquistos i granits del paleozoic i gresos vermells del mesozoic. Com assoleix alçades importants i es troba flanquejat per una cubeta —la conca de Vic— i una fossa tectònica —la depressió Prelitoral—, els cursos d’aigua han llaurat valls profundes i han insinuat tres nuclis muntanyosos: el bloc Turó de l’Home-les Agudes, el Matagalls i el Pla de la Calma. La vegetació és variada, amb prats de muntanya i boscos de pins, alzines, roures i faigs, amb algunes avetoses i, al llarg de l’hivern, els seus cims es cobreixen de neu unes quantes vegades. Aleshores els barcelonins embogeixen i col·lapsen les carreteres que duen a les cotes més altes.
Com ja hem caminat força pel Montseny i al Natxo no li agrada gens repetir recorreguts, aquesta vegada vam anar a les Agudes des de Fontmartina, però sense pujar primer al Turó de l’Home, que és el més freqüent, sinó que vam flanquejar la muntanya per un sender mig perdut, que, com havia plogut, ens va deixar ben xops. El sender enllaça amb una pista que vam seguir fins anar a trobar el GR-5.2, ja a la part nord, i pujar cap al cim. Durant el recorregut, en Fèlix va anar recollint els bolets que ens trobaven al pas, entre ells un cep (Boletus edulis) de bones dimensions, que el va fer la mar de feliç.
De tornada vam baixar pel camí dels pous de neu, alguns dels quals s’han refet i constitueixen una veritable joia antropològica.
Als pous de neu l’activitat començava a la primavera, quan els nevaters els omplien a palades amb la neu caiguda durant l’hivern. La neu es trepitjava per premsar-la i fer-ne gel, i se separava en capes d’un gruix homogeni amb terra, fulles o palla. A l’estiu, el gel es tallava en blocs, s’embolicava en arpillera i es transportava durant la nit a llom de mules o ases, fins als magatzems que el distribuïen pel territori. En el nostre cas, Granollers i Barcelona eren els principals centres de consum.
El pous de neu o de glaç, dels quals ja se’n té notícia a l’època romana, estan actius fins ben entrat el segle XX, quan les fàbriques de gel artificial i els frigorífics els fan inútils i s’abandonen. Al Montseny, aquests pous excavats i amb parets de pedra seca conviuen amb congestes artificials que tenien la mateixa finalitat: l’explotació de la neu. En Natxo diu que en aquest recorregut ha arribat a comptar una dotzena de pous i congestes. El pou més gran és el del Comte; està situat a 1.522 m d’altitud, en plena fageda, i fa 9 m de diàmetre i 8 de profunditat; data del segle XVI i es calcula que es va mantenir actiu fins a finals del segle XIX.
En arribar al cotxe, en Fèlix, que té un programa que emmagatzema les dades del recorregut, ens informa que hem fet 12,38 km, amb un desnivell acumulat de 957 m, i tot això en 4 hores i 47 minuts. No és cap rècord, però no està malament per a sèniors com nosaltres. Acabem dinant en La Font de Cal Guardià un menú de 13,50 € que està força bé.