“A Pedigrí tot és veritat, però res és exacte.” George Simenon
He estat un lector fidel de Simenon, vaig començar de noi amb els cassos de l’inspector Maigret en traduccions castellanes dels anys cinquanta que em va passar el meu pare, i després vaig continuar amb novel·les que no eren pròpiament “negres”, però que sempre comptaven amb elements inquietants, sovint relacionats amb la personalitat estranya del protagonista, com L’home que mirava passar els trens (1938). I és que Simenon és un hàbil bussejador en l’ànima humana, un observador agut i intel·ligent, capaç de dibuixar amb precisió i credibilitat tot allò de pertorbador que guardem a dins i que tan sols en comptades ocasions aflora i ens converteix en éssers únics i distingibles entremig de la gran massa anònima que ens envolta. Però en Simenon aquest aflorament sempre té un preu; i de l’aflorament i el preu, en fa una novel·la.
Pedigrí (1948) és diferent; el mateix Simenon ens confessa en el prefaci que en un principi tan sols era un relat escrit per al seu fill de dos anys, per deixar-li constància d’un passat familiar i de la figura d’un pare a qui un metge acabava d’anunciar un final imminent. Per tant, Pedigrí comença com un retrat de família i tan sols la intervenció accidental d’André Gide el converteixen en novel·la. I li hem d’agrair, perquè, sense dubte, estem davant la novel·la més personal i moderna conceptualment de Simenon.
Mirant l’extensa obra de Georges Simenon ―més de cent novel·les amb l’inspector Maigret, un centenar més sense el personatge, més d’una vintena de títols de memòries i tres milers d’articles i reportatges― no podem fer altra cosa que rendir-nos a l’evidència de la seva enorme capacitat creativa i de treball. Però el més admirable és que juntament a aquestes capacitats que l’han incorporat al rànquing dels escriptors més prolífics de la història de la literatura, Simenon hi afegeix la qualitat, aspecte que sovint no acompanya els escriptors que produeixen tant. I és que Simenon amb no res t’escriu una bona novel·la. Posseeix l’art de l’escriptura; enllaça paraules i frases amb una fluïdesa tan natural i cadenciosa com el pas del temps que el lector inverteix en la lectura. Tic-tac. No te n’adones i un personatge, una situació, una vida desfilen davant teu amb la senzillesa i profunditat del que és real i imaginari alhora. Tot queda descrit amb precisió meticulosa i àgil, sense entrebancs, a ritme de metrònom.
A Pedigrí són les vides ensopides d’Élise Peters i Désiré Mamelin i tots els personatges que els envolten el que s’exposa al lector amb una parsimònia tan estudiada que sembla que participis de la monotonia familiar que, a poc a poc, va descobrint la mirada curiosa i ingènua del petit Roger. I aquesta exposició l’autor la fa sense contemplacions, sense cap pietat per uns personatges que endevinem propers a ell i que dibuixa a partir de les seves limitacions i mesquineses, en un món pla, mancat de matisos, que els asfixia sense adonar-se’n. Només el petit Roger percep que aquella vida no condueix enlloc, que aquella placidesa estúpida és un malbaratament lamentable, i s’esforça per comprendre les pautes d’un comportament que li resulta incomprensible. Però no ho aconsegueix, dins seu hi ha alguna cosa que es rebel·la contra aquella manera de viure i, quan entra a l’adolescència ―que precisament coincideix amb l’esclafit de la Primera Guerra Mundial―, explota. I la pobre Élise viu dues guerres: la dels alemanys i la del seu fill. La novel·la acaba amb l’armistici, un armistici que Élise també viu per partida doble, perquè durant el temps que dura la confrontació bèl·lica real, després de desafiaments i dubtes, Roger és consolida com a persona i accepta les pautes de la convivència familiar, conscient que ben aviat hi posarà punt i final per seguir el seu camí.
Pedigrí està estructurada en tres parts. Potser costi d’entrar en la primera, però quan ho fas te n’adones de la bellesa de les pàgines que tens entre les mans. En aquesta primera part l’autor presenta Élise, la principal protagonista de la novel·la fins que Roger, el seu fill, li pren aquest paper a la tercera. La segona part és una mena de trànsit entre la primera i la segona. Élise continua capitalitzant el relat, però Roger ja és un nen que va a l’escola i comença a interrogar-se sobre la família i les seves relacions. A la tercera part assistim al relleu del protagonisme i ara és Roger, els seus descobriments i el seu difícil trànsit cap a l’edat adulta el que centra l’atenció de l’autor.
Resumint: una novel·la intel·ligent i humana, sens dubte el millor que he llegit de Simenon.