Poema cinematogràfic de Jim Jarmusch
Repassant la filmografia de Jim Jarmusch me n’adono que he vist la majoria de les seves pel·lícules, i, en recordar-les, veig que sempre hi he trobat una atmosfera que m’ha resultat atraient; potser una pel·lícula no m’ha agradat en el seu conjunt, com Los límites del control (The Límits of Control, 2009), per exemple, però en canvi no puc evitar apreciar l’originalitat del seu plantejament i l’hipnotisme de la seva cadència, que em fa mirar-la amb interès fins al final.
Jarmusch fa un cine personal que connecta amb l’espectador no a través de l’acció sinó precisament tot el contrari, a través de la immobilitat de les seves escenes i els silencis dels seus personatges. És un cinema lent, dens, que furga en el teu interior per adquirir tot el seu sentit; que apel·la als teus racons íntims i personals per assolir la dimensió que li vulguis donar, com fa també la poesia. I és que Jarmusch, abans que un cineasta, és un poeta, i a Paterson es posa clarament de manifest.
Paterson és un cant a la vida interior com a recurs indispensable per combatre la monotonia de l'existència en el sentit més ampli; és un elogi a la rutina redimida per la creació ―en aquest cas literària―; l’exaltació de la paciència i la comprensió, de l’amor i la tolerància, de la responsabilitat i del compromís personal amb un mateix i amb els altres. També és un homenatge als poetes i a la poesia mitjançant la narració cinematogràfica, especialment i de forma explícita a William Carlos Williams i al seu extens poema Paterson. Jarmusch ho fa evident per triplicat a través del seu personatge: un conductor d’autobús urbà que es diu Paterson, que viu en una petita ciutat nord-americana anomenada Paterson, que escriu poesia i que, en un moment donat, es troba amb un poeta japonès que està llegint Paterson.
A Paterson, Jim Jarmusch, que ja té 63 anys, exposa les seves cartes obertament i ens mostra les arrels literàries del seu cinema. I ho fa d’una manera magistral. A Paterson assoleix l’excel·lència en allò que l’ha caracteritzat com a cineasta: la creació d’atmosferes i el propòsit de penetrar a l’interior dels seus personatges a través del silenci i el ritme assossegat de les accions. Algú em va parlar de la bellesa de les imatges de Paterson, però no he trobat que la fotografia de la pel·lícula fos especialment bella per ella mateixa; penso que si les imatges de Paterson resulten belles és perquè les carregues de contingut transcendent, com ho fas quan mires una pintura de Hopper. És tot el que suggereixen el que les fa rellevants; és la bellesa de l’esperit de l’artista que es reflecteix en l’obra el que ens atrau i apel·la el nostre propi esperit per admirar-la. D’aquí la satisfacció que obtenim en la contemplació d’una obra d’art: el reconeixement propi a través de l’artista, i per extensió, la confortació de no sentir-nos del tot sols en l’exercici de viure. Veient Paterson es pot sentir tot això perquè és una obra inspirada i commovedora.
Vaig veure Paterson a Palma, la tarda que, al matí, la Isabel i jo havíem anat a l’exposició Venècia després de la llum, de Toni Catany, a Llucmajor, i havíem dinat amb l’amic Sebastià. A la nit, al llit, repassant les experiències del dia, vaig pensar que havia estat un dia ric i gratificant, i em vaig sentir afortunat d’haver-lo viscut.