A finals de maig en Natxo, en Fèlix i jo vam estar uns quants dies caminant per la serra d’Ancares —Os Ancares, segons la forma gallega que s’ha estès des de la qualificació de parc natural i la seva promoció turística. Aquesta vegada, la recent condició de jubilat d’en Natxo i la de semijubilat d’en Fèlix ens va permetre allargar la sortida tradicional de la segona Pasqua i arribar-nos fins a l’altra extrem de la península Ibèrica.
Os Ancares són un conjunt de valls i muntanyes relativament elevades —els seus cims més alts ratllen els 2.000 m—, orientades NE-SO, que constitueixen l’extrem occidental de la serralada Cantàbrica i marquen el límit territorial entre Galícia, Lleó i Astúries. Són muntanyes velles, de formes arrodonides a causa del desgast erosiu, amb una gran diversitat d’espècies vegetals en trobar-se al límit entre les regions biogeogràfiques mediterrània i atlàntica. Únicament al cims més enlairats, aquells que entusiasmen als meus amics, hi podem trobar relleus més aguts i trencats, resultat del glacialisme quaternari.
Van ser sis dies de transitar per valls i muntanyes, a peu i en cotxe, segons el temps, que ens han permès fer-nos una idea força completa d’un territori remot, tradicionalment poc poblat i que ara pateix una regressió demogràfica important associada a la crisi minera del carbó.
El programa d’en Natxo contemplava fer sis cims, a cim diari, però la pluja va limitar-los a tres; tanmateix, van ser els tres més importants: el Miravalles (1.969 m), el Cuiña (1.992 m) i el Mustallar (1.934 m). La resta de dies vam fer turisme actiu; és a dir, ens movíem en cotxe i caminàvem quan el temps ens ho permetia. Les nostres passes ens van dur a recórrer les tres valls principals que configuren els Ancares lleonesos: la de Fornela, oberta pel riu Cúa, la del riu Ancares, topònim que ha passat a denominar tota la comarca, i la del riu Búrbia, que s’obre en arribar a la cubeta d’El Bierzo, a l’altura de la seva capital: Villafranca del Bierzo.
Una de les impressions més vívides que m’ha deixat el viatge han estat els immensos bruguerars florits que cobrien les muntanyes com un mar vegetal d’un rosa malva intens per on caminàvem submergits fins a la cintura. De tant en tant, el groc brillant de les ginestes trencava la monotonia de color i alegrava un matollar que s’estenia quilòmetres i quilòmetres per carenes, comes i faldars. En conseqüència, les abelles ancareses produeixen una mel de bruc boníssima, fosca i espessa, rica en minerals i amb propietats medicinals cardíaques, estomacals i diürètiques. De manera que, quan de tornada els meus amics es van aturar per comprar formatges, cecina i xorisso, jo vaig optar per un pot de mel, molt més saludable.
Un altra cosa que recordo especialment va ser la visita a la Casa do Sesto, una palloza del poble de Piornedo (Lugo) convertida en museu, on, en una atmosfera penombrosa, es disposen nombrosos estris de treball i objectes d’ús domèstic que et traslladen al neolític recent. Allà, il·luminats a penes per unes quantes bombetes, la seva propietària ens va contar el tipus de vida que es duia en aquests pobles de muntanya fins als anys setanta del segle passat. Ella mateixa, que devia estar en la cinquantena, havia viscut a la palloza fins als quinze anys juntament amb els seus pares, avis, oncles solters i germans. La Casa do Sesto, com la resta de pallozas que vam veure, era una construcció ovalada, d’uns 200 m², de pedra, sense a penes obertures tret de la porta d’entrada, amb el terra enllosat i una coberta cònica de palla de sègol; a l’interior, divisions de pedra i de fusta, separaven la zona on vivien la persones i la que ocupaven els animals: vaques, bous, bens, porcs i gallines. L’altura de la coberta permetia establir un segon nivell a banda i banda de la zona central, que ocupava la cuina, dedicat, una part, a rebost i dormitori comú, i l’altra, a magatzem i paller. La vida s’organitzava a la planta baixa, al voltant d’un foc que servia per cuinar i escalfar-se, el fum del qual ascendia lliurement i sortia a l’exterior a través de la coberta de palla, després de curar formatges i embotits i foragitar els paràsits. L’alimentació bàsica era la llet i els seus derivats, les castanyes i el pa de sègol, que es pastava cada tres o quatre setmanes i es coïa al forn, també a l’interior de la palloza; ocasionalment es consumia la carn de porc i de xai. A la planta baixa és on hi ha també l’únic dormitori privat, que ocupava la parella jove de la família.
Quan les primeres nevades aïllaven el poble i cobrien els carrers amb grans gruixos de neu, a l’interior de la palloza la temperatura es mantenia estable i la convivència de persones i animals transcorria monòtona i pacient, a l’espera de l’arribada de la primavera. Al costat de la palloza hi solia haver un hórreo, que no és res més que un graner sobre pilars on es guardava el gra i altres aliments aïllats de la humitat i lluny de l’abast de rates i ratolins.
La palloza és un tipus d’habitatge adaptat a les necessitats i als rigors de la vida a muntanya, que enllaça directament amb els castros celtes i formes de vida preromanes, que aquí van mantenir-se vives fins ben entrada la segona meitat del segle XX. Per cert, que a Chano, a la vall de Fornela, en tornar de coronar el Miravalles, vam tenir l’ocasió de visitar les restes d’un d’aquests castros preromans, habitat entre els segles I aC i I dC, i que són l’antecedent dels pobles d’Os Ancares.