El fet de llegir Orgull i prejudici, de Jane Austen, després d’haver llegit Jane Eyre, de Charlotte Brontë, m’ha proporcionat una visió comparativa de les dues autores femenines de més èxit i reconeixement del món anglosaxó. De Jane Eyre ja n’he parlat amb anterioritat (nota 21/01/2021), per tant ara ho faré d’Orgull i prejudici.
L’argument d’Orgull i prejudici (Pride and Prejudice, 1813) és més simple i banal que el de Jane Eyre, sense cap dels elements tràgics que hi ha en aquesta, però no per això menys interessant per al lector. La senyora Bennet té cinc filles i sospira per casar-les. Per això, quan sap que Netherfield Park, la finca veïna, l’ha llogat un jove aristòcrata adinerat i solter, concep l’esperança que aquest s’acabi fixant en Jane, la més gran i més bonica de les seves filles, i comença a maniobrar perquè això passi. El senyor Bingley, que així es diu el jove adinerat, ve acompanyat de les seves germanes i d’un amic, el senyor Darcy, un home ben plantat, tant o més ric que ell. Resulta que el jove Bingley és un xicot senzill i alegre que ràpidament se sent atret per la bella i dolça Jane. Però al senyor Darcy, distant i orgullós, els modestos veïns, especialment la senyora Bennet i les seves tres filles petites, li semblen poc dignes d’emparentar-se amb el seu amic. L’actitud arrogant de Darcy, sulfura Eliza, la segona Bennet, que, intel·ligent i decidida com és, no s’està d’atacar dialècticament Darcy quan en té l’ocasió. I a Darcy, que està acostumat al respecte i l’afalac, aquest comportament li desperta l’interès per la noia.
En fi, no sé perquè m’escarrasso en explicar l’argument, perquè de ben segur que tothom ja ha vist alguna de les adaptacions de la novel·la, de la qual s’han fet cinc pel·lícules i les mateixes sèries de televisió. Jo només he vist la de Joe Wright (Pride & Prejudice, 2005) i em va agradar. Donald Sutherland està esplèndid en el paper del pacient i sarcàstic senyor Bennet, Keira Knightley recrea una Eliza captivadora i Matthew Macfadyen fa un Darcy encertat en la seva fredor i arrogància, tocades per un punt de tristesa que el fa summament interessant.
Però qui es conformi amb la versió cinematogràfica es perd el valor literari de l’obra, que és molt. Perquè, malgrat haver estat escrita fa més de dos segles, la prosa de Jane Austen resulta sorprenentment moderna, sense retòrica ni divagacions innecessàries, és una prosa directa, amb la qual dibuixa els personatges amb els trets necessaris i justos perquè el lector hi simpatitzi o els avorreixi. La seva ironia i sentit de l’humor a l’hora de crear situacions i diàlegs és admirable, com igualment ho és la seva capacitat per descriure una àmplia gamma de sentiments i emocions de forma precisa i convincent. A les seves mans el lector és raptat i conduït hàbilment en la direcció que vol l’autora, i aquesta conducció és tan delicada i intel·ligent que t’hi abandones amb gust i amb el convenciment que tot arribarà a bon port, com efectivament així passa.
A Jane Eyre la història també acaba bé, però després d’un recorregut tràgic. A Orgull i prejudici el recorregut és emocionant i plaent, fins i tot divertit. La gracilitat i elegància de l’estil narratiu de Jane Austen contrasta amb la profunditat i el dramatisme del de Charlotte Brontë, però tots dos són magnífics. Literàriament una té molt poc a veure amb l’altra, però això no treu que ambdues siguin dues excel·lents escriptores que val la pena conèixer a través de la lectura de seva obra.