Ja tinc el bitllet de tornada a Barcelona i això vol dir que més de la meitat de l’estiu ja ha passat. Ha estat un estiu plàcid i suau, sense calorades perllongades —que jo recordi, tres dies el juliol i tres més a l’agost— i amb vents de component nord força continuats que refrescaven l’ambient. De fet, molts dies els celatges semblaven més propis de primavera o de tardor que d’estiu.
Mirant fotografies trobo les que vaig fer en arribar el 22 de juny i em fa l’efecte que tot just va ser la setmana passada. El temps m’ha volat i, la veritat, no sé com, perquè tinc la sensació que he fet ben poca cosa. Potser el més important és que he estat madurant la nova novel·la, que gira al voltant dels gossos empipadors del veí. La inspiració pot arribar de qualsevol lloc. Tanmateix, la idea inicial s’ha transformat i el que havia de ser una escalada violència, s’ha convertit en una novel·la psicològica a l’estil Patricia Highsmith o David Foenkinos. Espero resoldre-la amb el mateix encert. Quan torni a casa m’hi posaré seriosament.
La fotografia que em recorda el dia que vaig arribar i vam anar a sopar a El Refugio del Águila, un xiringuito perdut en el no-res, és d’una posta de sol, que, allà, entre la punta del cap Blanc i la del cap Roig, es produeix pel darrere de l’horitzó del mar. Una foto de postal, d’aquelles que abans compraves a la botiga de souvenirs amb la frase “Recuerdo de Mallorca” impresa en lletres blanques perquè destaquessin i que ara t’endús al mòbil i comparteixes amb unes quantes amistats per fer-los enveja.
Però si prescindeixes de la poesia i el romanticisme tòpics, una posta de sol no és res més que el moment astronòmic que marca el pas del dia a la nit en unes determinades coordenades geogràfiques, el moment que assenyala el trànsit de la llum a les tenebres. Potser per això, per aquesta funció de frontera entre la claredat i la foscor ens fascina tant i la carregem d’un significat transcendent que fa que contemplem el fenomen una vegada i una altra como si sempre fos nou i sorprenent.
M’imagino que en temps reculats, a les primeries de la consciencia humana, es podia pensar que cada ocàs podia ser el definitiu, i que aquella llum càlida que provenia d’un disc que es desplaçava per la volta del cel de forma regular i misteriosa fins amagar-se darrere del mar o les muntanyes, potser ja no tornaria a sortir. Llavors li pregaven perquè sortís de nou i els tornés a il·luminar i escalfar. I quan sortia, quina joia!
Avui els humans sabem el per què del fenomen i ja no preguem al sol perquè torni a sortir l’endemà. Sabem que sortirà. Però els ocells no, almenys els de Son Bauló, i cada matí celebren l’albada amb una piuladissa eixordadora que m’acompanya una estona en l’entreson fins que em desvetlla definitivament i em treu del llit pels vols de les set del matí. Ja m’hi he resignat, i fins i tot m’agrada que em despertin els ocells. A més, aquestes dues o tres hores de primera hora del matí són les que aprofito per fer una mica de feina per la finca. A partir de les deu, la calor ja es fa insuportable.
Abans, la suportava molt millor, la calor, i em podia passar feinejant fins al migdia sense que em sentís fatigat. Ara no puc. Aviat sento que l’escalfor que desprèn la terra m’aclapara, i defalleixo. L’any passat, que encara no havia pres consciencia d’aquesta limitació de l'edat, més d’una vegada vaig estar a punt d’acubar-me, com diuen aquí. Aleshores, corria a la piscina i m’hi submergia una estona. Però el mal cos em quedava tot el dia. A la tercera vaig prendre bona nota i ja no vaig tornar a feinejar a ple sol.
Com deia, el temps passa i no ens n’adonem, ens pensem que les forces ens han d’acompanyar sempre en el nostre recorregut vital. I no és així. Quina pena! M’agradaria atresorar el vigor de la joventut i la saviesa dels anys. Però sembla que no és possible i, a poc a poc, anem fent renúncies. M’espanta el moment que aquestes renúncies siguin més importants i definitives que deixar de feinejar les hores de sol o córrer darrere de l’autobús que s’escapa.