Cloenda de l’estiu amb la pintura de Jordi Poquet
Ja hem tancat la casa. De fet, aquesta notícia l’escric des de Palma, a punt de partir cap a Budapest i Praga, on la Isabel assisteix a un congrés de matemàtiques. Jo, des de Praga, torno a Barcelona, on m’esperen gestions immobiliàries, una novel·la inacabada i la mare a la residència. L’estiu —per a mi l’estiu comença quan arribo a Son Bauló i s’acaba quan marxo— ha passat com una exhalació. Vaig arribar, em vaig posar a fer feina per endreçar la finca i, quan ja està endreçada, me'n vaig. Potser algun any m’hi podré quedar fins octubre o novembre i gaudir dels resultats de l’esforç per posar ordre allà on la naturalesa s’entossudeix a fer créixer el que no toca. O potser sóc jo qui s’entossudeix a dur-li la contraria? Sigui com sigui, tinc les de perdre.
Ha estat un estiu plàcid, marcat per l’amargor de descobrir els estralls de la xilel·la i la impotència per combatre-la. Però també hem gaudit de moments agradables amb amics. El darrer ha estat la inauguració d’una exposició d’en Jordi Poquet, a la Rectoria de Santa Margalida, en el marc de les festes de la Beata. Va ser una inauguració molt concorreguda, perquè en Jordi té bon predicament a la contrada. I no sense motiu. El seu pinzell reprodueix com pocs els racons de Mallorca, ja siguin de mar o de muntanya. La seva concepció de la composició, la llum i en color es tradueix en marines lluminoses, paisatges harmoniosos, jardins que són una explosió cromàtica, bodegons elegants, apunts del natural d’una espontaneïtat i frescor admirables...
És en aquest registre on Jordi Poquet continua sent un mestre, amb una obra de pinzellada segura i enèrgica, que dóna com a resultat quadres que són veritables finestres obertes en la paret per on hi entra la alegria. Perquè això és el que transmeten les obres de Jordi Poquet: l’alegria de pintar. Quan li dic que m’he deixat la càmera i li pregunto si té les obres que exposa fotografiades i penjades a la web, fa un gest d’indiferència i em diu que només algunes; el cansa haver de fer aquesta feina; a ell el que li agrada és pintar. “Jo no m’atur”, em diu, “ja m’aturaré quan em toqui.” I continua saludant amics i coneguts, la majoria gent gran, que se li acosten riallers i entusiasmats amb una obra que entenen i saben apreciar, i que molts ja tenen alegrant les parets de casa seva.
El deixo envoltat d’admiradors i penso en altres artistes que el primer que fan quan enllesteixen una obra nova és fotografiar-la i penjar-la a internet per tenir-la convenientment documentada, enregistrada i exposada a l’espera que els arribi el reconeixement. A Jordi Poquet això no el preocupa gaire perquè amb la seva pintura impressionista, d’execució impecable, ja té el reconeixement que li importa: el dels seus amics i conveïns, el dels mallorquins que adoren la seva illa i el de tots aquells que valorem l’obra honesta i ben executada d’un artista, abraci l’estil que abraci.
I és que l’art ha de ser això, una finestra oberta a..., i que cada artista substitueixi al seu gust els punts suspensius.