Visita guiada a la necròpoli de Son Real
He manifestat repetidament la meva fascinació per la necròpoli de Son Real, que és a uns vint minuts caminant des de l’extrem oriental de Can Picafort. Al llarg de l’any hi vaig unes quantes vegades, en diferents hores del dia. És un lloc que m’atrau d’una manera indefinida i misteriosa. No és que pensi res d’extraordinari mentre contemplo les seves pedres, ni pateixi miratges o viatges astrals que em comuniquen amb els que van ser enterrats allà fa 3.000 anys, no, simplement observo i prou; amb la ment buida de qualsevol pertorbació, miro i faig fotografies. Dec tenir centenars de fotografies de la necròpoli de Son Real. Perquè sempre que hi vaig o hi passo pel costat a l’anada o a la tornada de l’illa del Porros no puc evitar acostar-m’hi i, si duc la càmera, fotografiar aquest lloc sagrat dels nostres avantpassats talaiòtics i dels pobladors posteriors de la zona. Potser és això el que percebo, la seva sacralitat secular. I és que aquest punt de la badia d’Alcúdia va conservar l’aura de lloc sagrat durant més de dos mil·lennis i el sentiment ha impregnat el paisatge, sobretot al capvespre, quan el sol es bat en retirada i les ombres s’allarguen.
A la necròpoli de Son Real, també coneguda popularment com el “Cementiri dels Fenicis”, hi ha 130 tombes documentades, en les quals s’han trobat restes de més de 400 individus. I hi ha la seguretat que n’hi havia unes quantes més que temporals i saqueigs han fet desaparèixer. Els arqueòlegs distingeixen tres fases en la seva construcció. La primera i més antiga —segles VII i VI aC.— constitueix el nucli del cementiri i està integrada per sepultures en forma de petits talaiots circulars i quadrats. La pedra està ben tallada i hi enterraven únicament homes de l’elit dirigent dels poblats dels voltants.
La segona fase comprèn els segles VI i V aC. i la integren tombes en forma de petites navetes que es distribueixen al voltant del nucli talaiòtic. Per les restes trobades, se sap que s’hi continua enterrant la classe dirigent, però ara també dones i algunes criatures. En tots dos cassos, l’edat mitjana dels difunts és de 33 anys aproximadament. És ara quan aquest petit tram de litoral es consolida com a lloc sagrat amb l’aparició de les primeres tombes a la veïna illa des Porros i la construcció d’un primitiu santuari a la punta d’es Patró.
A la darrera fase, que s’allarga del segle IV al segle II aC., les tombes són més simples, però l’aixovar funerari és més ric; s’hi continuen enterrant homes i dones pertanyents a les elits de la zona i la mitjana d’edat dels difunts puja als 38 anys. En aquest període s’engrandeix el santuari de la punta d’es Patró i el cementiri de l’illa des Porros s’amplia amb tres cercles de sepulcres per a enterraments col·lectius.
A partir del segle I aC. la necròpoli de Son Real s’abandona i no s’hi construeixen nous sepulcres, però sí que s’hi continuen portant ofrenes i s’hi fan nous enterraments fins al segle I dC. A l’illa des Porros els enterraments van continuar fins a l’Edat Mitjana (segles XI-XV).
Molt resumit, això és el que ens van explicar els arqueòlegs que participen en la campanya d’excavació d’enguany durant la visita que un grup els vam fer dins del programa d’activitats de les festes de Can Picafort. És una visita que es realitza cada estiu i que reuneix un discret nombre de curiosos. Però aquesta vegada el grup era especialment nombrós perquè pocs dies abans els diaris havien publicat la troballa de quatre esquelets en dues tombes de l’etapa posttalaiòtica. I ens els van mostrar mentre procedien al seu desenterrament amb la cura i meticulositat que requereix la ciència arqueològica. Va ser el moment més intens de la visita, perquè amb la presència d’aquelles restes tot el recinte sepulcral s’omplia de significat. Aquelles restes eren la clara evidència del caràcter sagrat del recinte, de lloc de trànsit, de repòs etern, d’evocacions, ofrenes i pregaries, d’inquietud angoixosa davant la mort palpable, el cos inert, la descomposició de la carn i el viatge de l’ànima, o la consciència, o el jo, o com se li vulgui dir cap a... Cap a on?
I crec que és això el que m’atrau d’aquell caramull de pedres. Que des de fa tres mil anys simbolitza la gran incògnita, la pregunta a la qual volem donar una resposta tant sí com no, que ens agermana i ens divideix, que ens turmenta més i més a mesura que avancem en el temps propi. CAP A ON?
