La floració indica l’inici d’un nou cicle, un renaixement, el final d’una etapa de letargia i un nou despertar a la vida. Tots els que som damunt d’aquesta esfera misteriosa, que gira i gira com una baldufa mentre es desplaça per l’espai infinit, ho sentim així. Per dins i per fora. Per dins, la bioquímica canvia i s’aguditzen els instints, es renoven inquietuds adormides i ens replantegem aventures postergades. Per fora, tot s’omple de colors: els camps, els carrers, les muntanyes, el metro i autobusos..., tot desprèn un optimisme juvenil al qual no et pots sostreure malgrat transitis per la senectut tret que tinguis l’ànima malalta o els anys ja l’hagin assecat.
A Son Bauló la transformació és meravellosa. Les clívies, els crisantems, els geranis, les margalides, les lantanes, els rosers, els lletsons, els gladiols silvestres i desenes d’altres espècies vegetals exposen els seus òrgans sexuals al sol a l’espera de la pol·linització. L’empipadora vinagrella, que a l’hivern ens envaeix la finca sense miraments, recula davant l’empenta de gramínies i compostes. La bonior dels insectes torna a sentir-se al voltant de l’hort, on faves, pèsols i tirabecs, aquest any de pluges abundoses, ens estan regalant una esplèndida collita. Els planters de carabasses i melons de la Isabel ja han tret el cap i caldrà sembrar-los aviat. Gairebé tots els esqueixos de roser que vaig aprofitar de la poda també s’han sumat a aquesta festa de la reproducció i anuncien amb les seves fulles tendres el naixement d’una nova planta. I ja tenim les primeres formigues patrullant per la cuina.
Entremig del vent i el fred de l’hivern i la calor aclaparadora de l’estiu, la primavera a Son Bauló és una estació tonificant, la naturalesa que ens envolta es transforma en un gran balneari i gaudim d’una tranquil·litat que ens fa oblidar les tragèdies del món. Aquests dies la llum i l’aire són plens de vibracions i fragàncies que t’omplen de vitalitat i alegria, i se’t fa difícil entendre per què la gent s’ha d’anar matant, com algú pot articular la seva vida al voltant de la mort. Després, a Barcelona, tancat el parèntesi, lliurat novament a la remor de la vida urbana i permeable al clam dels desheretats, ho entens malgrat et dolgui.
En tota aquesta pintura paradisíaca de la Setmana Santa a Son Bauló hi ha una cosa que m’inquieta. L’hort. Aquest any la Isabel ha ampliat l’hort, que dels 40 m² inicials n’ha passat a tenir més de 200. Ella diu que no sembrarà en tota la superfície, que només és per separar síndries i melons de carabasses i carabassons i mirar d’evitar que l’hort es converteixi en el gran caos vegetal en què cada any s’acaba convertint. Però jo no m’ho crec. Tal com és ella, tinc dubtes seriosos que pugui suportar veure un sol metre quadrat llaurat sense aprofitar alhora que li van arribant, per vies diverses, tomaqueres i meloneres de varietats noves i sabors exquisits. També dubto que sigui capaç de negar a una sola llavor dels seus planters, que ha sembrat i regat amb tanta cura i dedicació, l’oportunitat de fer una bona mata i donar fruit. Ho dubto. Tot això significa: primer, redissenyar l’hort de dalt a baix segons el nou propòsit —canviar connexions, allargar mànegues, tapar-ne els forats inútils i fer-ne d’altres per a les noves línies de tub de rec, replantejar el mosaic de teles negres i estendre-les ...; en fi, feina i més feina—; i després, anar-lo adaptant a les incorporacions no planificades i que l’acabaran convertint en una superfície vegetal igualment caòtica però més extensa. Que no? Jo us ho diré. Tant de bo m’equivoqui!
