Notícia de Son Bauló

Temps d’espolsar ametles

La darrera setmana d’agost, quan començo a sentir el neguit propi del final de l’etapa estival a Mallorca i els flaixos de les obligacions contretes i les que voluntàriament m’imposo a Barcelona es fan cada vegada més freqüents, la feina d’espolsar les ametlles em proporciona una activitat física relaxant. Potser per això m’hi lliuro amb una dedicació que em manté ocupat i distret bona part del dia.

Aquest any, la sequera que viu l’illa ha reduït la producció i la mida del fruit, i els arbres mostren la major part de la fulla seca, com si ja fóssim a finals de setembre. En aquestes condicions encara sap més greu esbatussar-los. Perquè juntament amb les ametlles, cau la fulla i queden prematurament despullats, exposat el seu tronc nu a una insolació encara implacable, i debilitats per les dificultats respiratòries i de fotosíntesi. En aquesta situació, són més vulnerables a les malalties. I com que el dèficit d’aigua ja fa uns quants anys que dura, l’illa s’està quedant sense ametllers.

També és cert que el progressiu abandonament de la vida de pagès i la incorporació de cases de camp i possessions als circuits d’allotjaments turístics ha deixat una bona part de l’ametllerar mallorquí a la seva sort, que no es preveu gens bona.

I la veritat és que sap greu, perquè l’ametlla forma part de la vida mallorquina des de fa molts anys i les famílies viuen tot el procés de la seva recol·lecció i posterior manipulació com un veritable ritual, al qual els costa renunciar. Almenys així ho he percebut a través de la família de la Isabel, que tenen l’ametlla incorporada a la majoria de les celebracions, ja sigui en forma de coques, de pastissos, de gelat o de torró. Quan vaig conèixer la Isabel, el seu pare feia un gelat d’ametlla tendra que era una delícia. I actualment, quan arriba Nadal, tota la família fa diferents tipus de torró amb l’ametlla com a protagonista principal, des del típic torró de Xixona, en una versió pròpia que substitueix la mel pel sucre molt, fins al saborós “tambó d’ametla” –així ho diu la Isabel–, passant per les coques de torró i les mantegades. I d’ametlla torrada, ja sigui com a postres o com aperitiu, en consumim tot l’any.

Finals d’agost també és quan maduren les figues de moro. A nosaltres no ens agraden, però tenim amics que s’hi deleixen i els convidem a collir-les. En Magí és un veritable expert en el tractament de la figa de moro, força empipadora d’agafar i de pelar, i se n’acostuma a endur un poal. Com a contrapartida, sempre ens en regala unes quantes pulcrament pelades, a punt de consumir. Però com que a nosaltres tota aquella pinyolada no ens resulta gens temptadora, les premsem en el colador xinès i en fem un sorbet deliciós.

Ara també és el temps de les garrofes, que pengen de les branques, seques i oloroses. Però nosaltres no en fem res, de les garrofes, i les deixem penjant de l’arbre com un guarniment del seu brancatge colossal fins que cauen i es podreixen a terra enriquint el sòl.

Després de la poda intensa les figueres ens han donat molt poques figues, tot i que dolces com sempre. Aquest estiu, doncs, no n'hem pogut fer melmelada ni n'hem pogut assecar per empotar amb anís i fonolll. A veure si finalment revifen i l’estiu que ve en tenim una collita millor.