Kent Haruf no va ser un autor prolífic. En tota la seva carrera literària va publicar sis novel·les, un assaig sobre el fet d’escriure (The Making of a Writer, 2014) a la prestigiosa revista literària Granta Magazine i una col·laboració amb el fotògraf Peter Brown (West of Last Change, 2008). De les sis novel·les, les quatre darreres han estat traduïdes al català i totes transcorren al poble imaginari de Holt, Colorado. De les tres que conformen la Trilogia de Holt, en vaig parlar no fa gaire (17/11/2019); la darrera en aparèixer va ser Nosaltres en la nit (2015) i la va acabar d’escriure pocs mesos abans de morir el 30 de novembre de 2014 d’una malaltia pulmonar.
A Nosaltres en la nit (Our Soults at Night), Haruf, com ja va fer a Benedicció (2013), treballa amb personatges que són a l’etapa de la vellesa, com ell mateix, personatges amb els quals es pot identificar i fer-los parlar amb coneixement de causa de les emocions i els sentiments que abriguen, de les preocupacions i, sobretot, d’aquest lloc comú en assolir una edat avançada que és la revisió del passat. L’Addie Moore i en Louis Waters són veïns i viuen sols, tots dos han perdut les respectives parelles matrimonials i ocupen una d’aquelles cases unifamiliars amb una mica de jardí i garatge típiques de Holt. Un dia l’Addie decideix que està cansada de passar les nits tota sola i va a visitar en Louis per demanar-li si vol anar a passar-les amb ella, a fer-li companyia, de fet, a fer-se-la tots dos; no li planteja sexe, el sexe no hi té res a veure, només li proposa ajeure’s al llit un al costat de l’altre i parlar. En Louis dubta, però al final accepta. I aquí comença la història.
Novament, amb el seu estil despullat, on la descripció és la imprescindible perquè el lector situï els personatges en un escenari i la creació literària es limita a plantejar les situacions i fer parlar els seus protagonistes, Haruf ens enfronta al fet de viure. Amb diàlegs senzills sobre coses quotidianes, records i problemes del present, perquè malgrat l’edat, els problemes mai falten, l’Addie i en Louis es van descobrint l’un a l’altre i al lector. El que comença sent un simple remei contra una solitud no desitjada per part de l’Addie es converteix en una amistat, que, a mesura que avança, esdevé un sentiment més intens.
La solitud no desitjada és un problema que sol anar associat a la vellesa i que sovint desemboca en un trastorn depressiu que accelera encara més la pèrdua de facultats i d’autoestima. A Catalunya hi ha més de 300.000 persones de més de 65 anys que viuen soles, de les quals unes 175.000 confessen que hi viuen perquè no tenen més remei, i això els crea ansietat i tristesa. Són dades de la Fundació Amics de la Gent Gran. Trobo que la iniciativa de l’Addie, de revelar-se contra la seva situació personal i atrevir-se a formular una proposició insòlita a en Louis, en un poble com Holt, on tothom es coneix, és d’una gran valentia i mostra el grau de desesperació a què et pot conduir la solitud. Per altra banda, el que ve després d’aquesta acció temerària és una demostració que als setanta anys la vida no està acabada i encara ens pot proporcionar vivències estimulants.
L’any 2017 el cineasta indi Ritesh Batra va portar a la pantalla una adaptació cinematogràfica de la novel·la amb dos ancians glamurosos com a protagonistes: Jane Fonda i Robert Redford. No he vist la pel·lícula, però estic convençut que tots dos actors són capaços d’encarnar l’Addie i en Louis amb la mateixa tendresa, honestedat i saviesa vital que tenen els personatges d’Haruf.