Aquesta setmana volia escriure sobre Frantz, de François Ozon, però el triomf inesperat de Moonlight la nit dels Oscar m’ha fet canviar de propòsit. Per començar, celebro que a l’hora d’elegir la millor pel·lícula del 2016, l’Acadèmia de Hollywood hagi optat per un cinema d’autor, que mostra els conflictes de les persones en les circumstàncies particulars que els han tocat viure, i no pel mer entreteniment cinematogràfic. No he vist La, La, Land, i no sé si la veuré ―hi ha alguna cosa dins meu que, en consideració al moment que vivim, es mostra reticent a l’evasió joiosa i em reclama circumspecció, com si estigués de dol―, però sí que he vist Moonlight i considero l’Oscar merescut.
Moonlight mostra amb sensibilitat i intel·ligència la irrupció a la vida adulta d’un noi negre que viu a la perifèria suburbial de Miami. Barry Jenkins, el director, escull com a fórmula narrativa tres moments de la vida de Chiron, a qui, de petit, anomenen Little. Amb una mare drogoaddicta i sense referència paterna, el petit Little (Alex Hibbert) busca un model masculí, que troba en Juan (Mahershala Ali, Oscar al millor actor secundari), un venedor de droga cubà que l’acull a casa seva. Convertit en un adolescent tímid i retret, els seus problemes familiars es veuen incrementats amb els de la seva pròpia identitat, i Chiron (Ashton Sanders), pressionat per una realitat hostil que el sobrepassa, pren una decisió que definirà el seu futur immediat i semblarà resoldre els seus problemes. Però només ho semblarà, perquè, ara, el jove Chiron (Trevante Rhodes), que ha adoptat el rol d’un traficant de droga dur que es fa dir Black, ha de fer front al conflicte de la seva sexualitat.
Barry Jenkins és un jove director que, després d’aconseguir el reconeixement de la crítica amb el seu primer llargmetratge ―Medecine for Melancholy, 2008―, ha hagut d’esperar vuit anys per a poder rodar el segon, durant els quals ha arribat a fer de fuster per sobreviure. El guió de Moonlight, escrit pel ell mateix, es basa en l’obra de teatre In Moonligh Black Boys Look Blue, del dramaturg Tarell Alvin McCraney, inspirada en la seva pròpia joventut a Miami. L’encert de Jenkins en l’elecció de les situacions per definir els personatges posen de manifest una mirada penetrant i delicada, que fa dels silencis del protagonista un llenguatge prou explícit per comunicar-nos la intensitat del seu conflicte personal i les seves pors. Des de la pantalla, el relat auster i contingut del film va calant a poc a poc en l’espectador fins aconseguir dibuixar uns personatges allunyats dels tòpics, que et sorprenen per la seva càrrega humana. Sense estridències, amb diàlegs breus i concisos, Jenkins ens fa entrar en el món esberlat del protagonista i ens fa partícips de la seva angoixosa i tossuda lluita per trobar-hi un lloc.
Moonlight és una pel·lícula de mirada personal i de baix pressupost que s’alinea amb l’obra d’altres cineastes nord-americans, com Jim Jarmusch o els germans Coen, que es desmarquen del cinema d’entreteniment que ens sol arribar dels Estats Units a través de la factoria Hollywood, dominat per la violència, els efectes especials, les grans posades en escena, les comèdies absurdes i els musicals ensucrats.