Moments

Vaig escriure això després d’una discussió de parella, que és la pitjor de les discussions segons el meu metge de família. I és que més d’una vegada, després d’una d’aquestes discussions, l’he hagut d’anar a veure per les seqüeles que em deixen.

Són les pitjors perquè en elles no s’enfronten idees o posicionaments de caire polític o social, que podríem considerar epidèrmics, sinó que entren en joc corrents emocionals moguts per tensions profundes del propi jo, que treuen a la llum aspectes de la nostra personalitat que ens costa situar i que sovint arrelen en els territoris més íntims i inexplorats. En aquestes discussions no cal parlar de causes ni raons, si la tinc jo, la raó, o la té ella, en realitat poc importa, perquè arriba un moment en què la raó, la tingui qui la tingui, es perd i tot es converteix en un forassenyat intercanvi de greuges i retrets. L’única cosa que compta és el resultat, aquesta amargor infinita que t’envaeix, seguida d’una sensació angoixosa de desconcert i que et posa en qüestió tota una sèrie de coses que semblaven ben assentades: la capacitat d’estimar més enllà de l’egoisme, el respecte mutu, la companyonia, el desig satisfet en l’altre, el present compartit, la tolerància...

A mi, després d’una discussió de parella tot em trontolla i em refugio en un silenci sorrut que encara la fa més dolorosa per a  tots dos. Però no ho puc evitar; estic dolgut i necessito un temps per llepar-me les ferides. L’aflicció prové tant per la sensació d’haver estat agredit injustament com per la meva resposta igualment agressiva; lamento el seu comportament i el meu; qüestiono el greuge, miro d’entendre’l, de rebaixar-ne la importància, d’esborrar-lo de la memòria, però el sento clavat en mi com un agulló que irradia verí i m’emmalalteix l’ànima. En aquests moments, per la meva ment trasbalsada desfilen accions de ruptura, de fugida, replegaments carregats de ressentiment que justifico en la necessitat de no reproduir més situacions com aquesta, que ens envileixen i omplen les nostres vides d’infelicitat. Imagino escenes dramàtiques de comiat, alternatives en solitud, oblits desesperats i impossibles... Però tot seguit intueixo el sofriment desencadenat per alguna d’aquests accions i em sento atrapat en un carreró sense sortida —patint i fent patir alhora— que m’enfronta a la meva debilitat.

Llavors, per no caure en un autoplanyiment malenconiós o en una fredor rancuniosa, passo a considerar tot allò que ha tingut i té de valuós la relació, els bons moments viscuts, les alegries compartides, les dificultats superades, els projectes engegats en comú, els acomplerts i els que encara esperen..., i procuro carregar ben carregat el plat positiu de la balança perquè l’agulla es decanti al seu favor. I iniciat aquest procés, a poc a poc, vaig recobrant la calma, es dilueix la fel que m’amarga per dins i procuro recuperar l’optimisme i la il·lusió per aquesta aventura compartida que és la parella.

Però també noto amb tristesa que en cada discussió es perd alguna cosa, que en cada baralla l’altre plat de la balança carrega una mica més de pes, i temo el moment en què l’agulla s’hi decanti. El temo per ella, per mi, per tots dos. Perquè en una separació tothom n’és un damnificat.

Afortunadament, el mal moment va quedar enrere aviat i vam poder celebrar sant i aniversari entre rialles i el goig que proporciona la reconciliació. Sembla que el sol brilli més després de la tempesta.