Records del meu carrer
Recordo les lloses de pedra de les voreres. Els nois feien servir els solcs i els clots de les juntes per jugar a bales. Però la mare mai no em va deixar baixar a jugar al carrer.
Recordo el carrer en pendent i la calçada amb les llambordes grises per on hi circulaven carros, bicicletes i tricicles, i, rarament, algun vehicle a motor.
Recordo el so estrident de la trompeta de l'escombriaire avisant que ja era al carrer amb el carro. I el recordo a ell: cepat, camisa blau marí i pantaló estret de tela gris subjectat amb una faixa negre enrotllada a la cintura; als peus, espardenyes de betes, i al cap, una boina negra. El seu aspecte rude m'intimidava.
Recordo el cavall amb les ulleres i el morral, quiet enmig del carrer, esperant l'ordre de l'amo. I recordo l'escombriaire enfilant-se àgil pels eixos de la roda amb la senalla al cap en sorprenent equilibri per abocar la brossa a l'interior del carro. Com l'admirava quan el veia fer aquella proesa!
Recordo les femtes del cavall, olivàcies i fibroses, formant caramulls sobre les llambordes. No sé per què em fascinaven tant.
Recordo la ferum agre de la vaqueria del davant de casa i els dos mosaics decoratius de la façana, un a cada costat de la porta de la botiga: a l'esquerra, el vaquer, i a la dreta, la vaquera amb un davantal blanc i un barret, també blanc, del qual sobresotien dues petites ales; tots dos duien esclops; pel darrere, unes vaques pasturaven.
Recordo el venedor de cupons, mutilat de guerra, amb un camal del pantaló buit, recollit i subjectat amb un imperdible a l'altura del maluc, i la seva crossa encoixinada amb un tac de goma a la punta. El recordo a l'hivern, amb els cupons penjats de la solapa de l'americana amb una pinça, i a l'estiu, en mànigues de camisa i els cupons exposats en una tauleta de tisora.
Recordo els veïns, els capvespres d'estiu, asseguts en cadires de voga davant del portal de les cases i a l'entrada de les botigues prenent la fresca i fent tertúlia. Els pares només baixaven les cadires la nit que tornaven els caramellaires i tot el carrer era una festa.
Les caramelles! Quin record tan viu i alegre! Precedits per bandes de música, les colles de caramellaires tornaven la nit de la segona Pasqua cantant i fent barrila, i desfilaven per sota cascades d'espurnes amb les enormes culleres i forquilles recolzades al muscle com fusells en una desfilada militar. Tots els veïns aplaudien els joves cantaires vestits amb camises i pantalons blancs i faixes vermelles, el cap cobert amb barretines i barrets de palla. Nits fresques i acolorides que anunciaven l'arribada de l'estiu.
Són records envoltats d'una aura de joiosa innocència que en adquirir coneixement i maduresa s'ha anat esvanint fins a quedar-ne tan sols un dolç enyor.
Aprofito l'avinentesa per desitjar-vos un bon any 2022 avui que tot just s'inicia. A veure si en el seu transcurs, els humans, com a col·lectiu, anem resolent alguns dels problemes que venim arrossegant des de fa temps. Tot i que no em faig gaires il·lusions, si més no, el desig que no falti.