Me'n recordo

Recordo els graons de marbre blanc de l’escala de l’escola. I recordo l’esglai amb què els pujava i el valor que havia de reunir per empènyer la porta i entrar.

Recordo la sabata voladora del mestre, que es treia i llançava al cap d’algú quan veia que xerrava. Una sabata negra, de cordons, de la qual havia retallat la talonera i usava de plantofa. 

Recordo la seva cara eixuta, severa, amb un bigoti gris i barba d’uns quants dies. I les mans primes i blanques, arrugades, que espetegaven a les galtes de les criatures com un llamp.

Recordo el recorregut de casa fins a l’escola somiquejant, i l’angoixosa sensació que cada pas que feia m’acostava al suplici. I jo m’hi resistia. I la mare m’estirava. I passàvem per davant del forn, i de la cansaladeria, i del quiosc dels diaris, i creuàvem el carrer Blai i deixàvem enrere la farmàcia, i la botiga d’en Ripoll, l’amic del pare que reparava ràdios, i la impremta, i ja gairebé hi érem, la porta de forja negra amb vidrieres, el marbre blanc del vestíbul... Llavors em resignava.

Recordo els germans José Eusebio i Pascualin i els seus rostres tristos i enrogits per les bufetades del mestre. Els admirava perquè mai no ploraven.

Recordo la ferum àcida d'orina de gat de l’escola, que impregnava els abrics que apilàvem a l’entrada.

Recordo la dona del mestre, vella i desgrenyada, que s’ocupava dels pàrvuls a la part del darrere de l’escola, les taules baixes de fusta, totes juntes, amb els bancs al seu voltant, i la llibreta que omplíem de pals i ganxos. La llum entrava per les vidrieres que donaven al pati. Tots, nens i nenes, amb les nostres batetes escolars, de ratlles blanques i blaves. Res feia pensar el que ens esperava a l’altra extrem del passadís fosc.

Recordo la xocolatina Nestlé, prima i rectangular, embolicada en un paper vermell i amb un cromo a dins.

Recordo la pissarra negra amb el dictat —Dictado— escrit amb guix, que havíem de copiar al quadern cada matí tan bon punt acabàvem de resar el parenostre. I recordo, vívid, l’any de la data: 1954. 

Recordo l’Enrique Soriano, que era capaç de multiplicar de memòria números de tres i quatre xifres en qüestió de segons. També recordo que el seu pare era taxista i ell se sabia tots els carrers de Barcelona. Obríem una guia de carrers vella i greixosa que duia a la cartera i li preguntàvem on era un carrer a l’atzar; ell sempre el sabia situar. A mi em meravellava. El recordo amb pantalons curts marrons subjectats amb tirants i uns mitjons llargs que li arribaven fins a sota dels genolls. Caminava amb el cap encongit entre les espatlles, com si li pesés massa, i duia ulleres gruixudes, de miop. M’agradaria saber què se n’ha fet.

Recordo perfectament la disposició de la classe: els pupitres de dos seients abatibles, distribuïts en cinc o sis rengleres de quatre, un al costat de l’altre, a ambdues bandes d’un passadís central que acabava davant la taula de fusta fosca i potes tornejades del mestre. I recordo la poltrona a joc amb el seient de cuir i un coixí brut i aixafat en el qual refugiàvem el cap quan ens feia inclinar per oferir les natges a la palmeta.

Recordo la sensació d’alleujament quan arribava l’hora de sortir sense haver rebut, i l’alegria de sentir el meu nom perquè la mare m’havia vingut a buscar.

De vegades penso que en aquells primers anys d’escola, en els quals havia de vèncer cada dia la por de ser castigat o colpejat per una falta, es va forjar la meva voluntat i capacitat de sacrifici.