Me’n recordo és un llibre singular. No és una novel·la, ni un poemari, ni un assaig, ni unes memòries, ni un llibre d’aforismes...; és simplement el que el seu títol indica, una pila de records desordenats —més d’un miler— de la infància, adolescència i primera joventut de l’artista nord-americà Joe Brainard (1942, Salem, Arkansas-1994, Nova York), encapçalats sistemàticament per “Recordo...” —I Remember. Frases curtes, sovint d’una o dues línies, on es limita a evocar una imatge, un rostre, una cançó, un somni, una situació, un pensament, una inquietud... La fórmula és tan simple i suggeridora que no pots evitar relacionar el record amb tu mateix i, a partir d’aquí, iniciar el teu recorregut personal per l’espai de la memòria que Brainard t’ha obert.
Quan va aparèixer la primera versió d’I Remember l’any 1970, va ser molt ben rebuda pel cercle d’artistes i escriptors de Nova York en el que es movia Brainard i, ràpidament, es va posar a ampliar l’enumeració de records, a través dels quals retratava tota una generació. Perquè aquesta és la gràcia de l’obra de Brainard, el fet que, a causa dels escassos referents personals concrets i la sinceritat, el record transcendeix el subjecte individual i es converteix en col·lectiu. Jo mateix no he pogut evitar veure’m reflectit en alguna de les seves frases, malgrat haver nascut més tard que ell i a Barcelona. Però hi ha emocions, pensaments i somnis de l’infant-adolescent-jove Brainard que resulten intemporals pel fet que provenen de l’essencial de l’ésser humà. “Recordo que la pòlio era la pitjor cosa del món.” Quin nen, quins pares, abans que la vacuna es descobrís en la dècada dels cinquanta, no veia la poliomielitis com una terrible amenaça?. “Recordo Sixteen Tons.” I jo també la recordo. Tan sols que ell la recorda cantada per Marle Travis i jo per José Guardiola. Aquest són tan sols dos exemples trets de les primeres pàgines del llibre, però al llarg de la lectura han estat moltes les vegades que he abandonat Joe Brainard per endinsar-me en Josep Lorman i repassar una vida composta per flaixos de la memòria, aquestes llambregades discontínues que configuren la nostra història, fragments d’una existència que flueix i se’ns escapa, i de la qual tan sols guardem un mosaic d’imatges i sensacions.
Si abordeu la lectura de Me’n recordo us aconsello fer-ho en petites dosis; llegir-lo seguit, cansa; fins i tot ho podeu fer de forma desordenada, obrint el llibre a l’atzar, perquè l’enumeració de records no té cap ordre i tan sols és fruit dels repetits exercicis de memòria que va fer Brainard mentre escrivia els quatre reculls que van aparèixer entre 1970 i 1973, i que el seu amic Ron Padgett va publicar tots junts l’any 1975 amb el mateix títol del primer, I Remember.
La fórmula autobiogràfica que Joe Brainard va crear ha tingut destacats seguidors tant del seu entorn artístic pròxim, com els poetes Ted Berrigan, Kenward Elmslie i Harry Matthews, com d’altres àmbits culturals. L’any 1978, l’escriptor francès Georges Perec publica Je me suviens. Les choses communes I, que dedica a l’artista nord-americà en reconeixement a la seva original aportació. L’any 1997, Marcello Mastroianni i la seva parella, la directora Anna Maria Tató, van realitzar el film documental Marcello Mastroianni: mi ricordo, si, io mi ricordo, en el qual, seguint la fórmula Brainard, l’actor recorda el seu passat.
Més enllà del seu valor literari, en els darrers anys, el caràcter universal de la fórmula I Remember l’ha situat en el terreny terapèutic i ha estat incorporada en tallers d’escriptura per a malalts d’Alzheimer. De manera que estic valorant com a mesura preventiva si jo mateix inicio aquest exercici d’exploració de la memòria. És tan fascinant!