El litoral de Tramuntana entre la platja de Binimel·là i cala del Pilar
La part nord de Menorca —la Tramuntana— constitueix un territori únic a les Balears i tan ben diferenciat en el paisatge respecte de la meitat sud i la resta de les illes que un viatger mitjanament observador se n’adona de seguida.
A Tramuntana ens trobem amb un relleu lleugerament muntanyós, organitzat en nombrosos petits turons de formes arrodonides, resultat de la labor erosiva d’una xarxa fluvial força atapeïda, que ha actuat sobre materials molt antics, de les eres primària i secundària, de tons foscos i bigarrats. Res a veure amb la blanca plataforma calcària de Migjorn. Ara els materials són majoritàriament pissarres, gresos, conglomerats i argiles, que van de les coloracions gairebé negres i grises fins a les brunes i vermelloses tan característiques de determinats indrets, com cala Pregonda o cala del Pilar. A causa del predomini dels sòls silicis lligats a aquests materials, a Tramuntana les pinedes disminueixen en favor dels alzinars i ullastrars, amb la qual cosa la taca cromàtica del bosc també és més fosca. I a les garrigues litorals —les marines—, els brucs, els càrritx i les estepes substitueixen el xiprell i el romaní dels sòls calcaris del sud.
El recorregut pel Camí de Cavalls que ens va preparar en Pep, i que en aquesta ocasió vam poder fer per complet, partia de la platja de Binimel·là i acabava a la cala del Pilar, deixant un cotxe a cada banda.
Vam començar a caminar des de l’aparcament que hi ha a uns 400 m de la platja de Binimel·là i, per la passera que salva la zona humida del torrent de Salairó, vam enllaçar amb el Camí de Cavalls. Seguint-ne les senyals vam passar per la platja de Cales Morts, cala Pregonda i cala Barril. En aquest punt el camí es fa costerut per ascendir a la marina de Sant Jordi i arribar a cala Calderer, on ens vam aturar en el petit refugi de domina l’arenal per menjar-nos els entrepans. Tot seguit vam tornar a pujar cap a la marina de Son Ermità per dirigir-nos a Es Alocs i cala del Pilar, final de recorregut. I tot i que la cala ja estava en ombra i hi havia un cert onatge, tots, tret de la Isabel, que estava enfurrunyada perquè no l’havíem deixat banyar-se a cala Pregonda, ens vam llançar a l’aigua per refrescar-nos i treure’ns la pols de sobre després de cinc hores de pujar i baixar turons per senderes pedregoses, que van acabar amb les bambes de la Begoña.
Va ser un recorregut fantàstic, amb alternança de sol i núvols, que ens va permetre observar els diversos materials que afloren al llarg del camí i admirar les curioses formes que les forces erosives que actuen en el litoral han esculpit en la roca. Entre cala i cala, punts de vista enlairats ens van oferir esplèndids panorames de la costa, amb pendents abruptes i penya-segats batuts per les ones, per on vam veure transitar cabres salvatges. I si dirigíem la mirada cap a l’interior de l’illa, veiem les tanques de pedra seca, els camps llaurats, les pastures i les blanques edificacions de les finques agràries, que aquí en diuen llocs.
Finalment, de cala del Pilar vam dirigir-nos cap a l’aparcament on havíem deixat un dels dos cotxes amb els que ens havíem desplaçat des de Ciutadella, on fèiem estada. Això va afegir mitja hora més de caminada, que vam fer satisfets del dia i del que havíem vist.