Litoral de Mallorca

Ca los Camps

Ca los Camps o Ca los Cans? Aquest és el dubte que ha sembrat l’indicador que han posat al trencant de la carretera que du a la urbanització de Betlem per advertir que t’has de desviar a l’esquerra per arribar a la cala. Quan vaig conèixer la Isabel, la cala em va ser presentada com Ca los Cans, i així s’ha dit per a nosaltres fins que va aparèixer l’indicador i ens va fer dubtar. Encuriosit, he buscat la causa de la nova toponímia, i no sembla un caprici del consistori d’Artà, terme municipal on es troba la cala, sinó que la doble denominació ve de lluny, i encara hi hauríem d’afegir la de Cala des Camps Vells, que és com consta a la cartografia oficial del Govern de les Illes Balears.

Però deixem el nom per centrar-nos en el paratge, que quan el vaig veure per primera vegada fa vint-i-quatre anys era paradisíac, i que ho continuaria sent si no fos perquè s’ha posat de moda i ja no pots gaudir de la seva condició de platja verge amb la tranquil·litat d’abans.

Ca los Camps (emprarem la toponímia oficial abreujada) es troba a la badia d’Alcúdia, entre la Colònia de Sant Pere i la urbanització de Betlem, i és l’entrant més profund d’una costa relativament baixa i rocallosa, al peu de les Muntanyes d’Artà, que fan de teló de fons. Els artífex de la cala han estat, per una banda, el mar, i per una altra, el torrent de Betlem, que hi va a parar; entre tots dos han obert el trau profund en un terreny on s’alternen els arrossegalls propis d’una formació de peu de muntanya i les sorres consolidades de dunes fòssils. L’aportació d’aigua del torrent ha afavorit el creixement d’uns tamarells colossals que constitueixen un dels trets característics de la cala, ja que, en la punta de calor, t’hi pots refugiar. En una ocasió que van venir uns amics d’Almeria, a l’ombra dels tamarells hi vam fer una paella.

La platja és de còdols amb alguna zona d’arena, i està gairebé del tot coberta d’alga —fulles seques de posidònia que el mar llança a les platges. Com és un terreny molt vulnerable a l’acció de l’onatge, els temporals d’hivern hi fan estralls i, any rere any, el talús que tanca la cala retrocedeix i els tamarells i els escars en paguen les conseqüències. Si la mar està en calma, l’aigua és transparent i està plena de peixos. Jo m’hi he passat forces estones nedant amb aletes i tub respirador observant esparalls, vaques, donzelles, serrans i algun pop.

Però el moment més rutilant de Ca los Camps, quan el paratge adquireix el seu màxim esplendor, és a l’horabaixa, quan en sol comença a caure a l’horitzó i cel i mar van adquirint coloracions cada vegada més enceses fins que s’amaga per darrere la línia de muntanyes de la serra de Tramuntana amb un esclat de colors digne de la millor paleta impressionista. És aleshores, quan els banyistes àvids de sol ja han marxat i comença a fosquejar, que la pau i el silenci tornen a la cala i val la pena submergir-se per darrera vegada en les aigües calmes i acollidores.

Pels que som inquiets i no ens agrada reposar panxa al sol gaire estona, Ca los Camps ofereix la possibilitat de breus caminades pels voltants, tant cap a la urbanització de Betlem com cap a la Colònia de Sant Pere, i admirar un litoral força retallat, amb indrets d’una gran bellesa, com la costa d’Es Canons o el Caló des Corb Marí i el breu Arenal des Colom.