Litoral de Mallorca

La Volta des General

Després dels calòrics àpats nadalencs s’ha convertit en tradició sortir a caminar l’endemà per eliminar greixos i toxines. Havíem pensat repetir l’ascensió a l’ermita d’Esporles, però la Xisca, la germana de la Isabel, en una gràcil pirueta d’última hora i a tenor del dia assolellat que feia va proposar una passejada litoral i vam canviar la destinació.

En lloc d’aturar-nos a Esporles, vam continuar per la carretera cap a Banyalbufar fins a trobar l’aparcament arranjat en un revolt molt pronunciat, poc abans d’arribar al poble, d’on parteix la Volta des General. La vall de Banyalbufar, drenada pels torrents de Can Fura i d’en Roig, constitueix un paisatge pintoresc en el sentit més literal del terme, on es conjuguen marjades, fonts, sèquies, basses, cases aïllades i els barris que conformen la població en el reduït espai que hi ha entre el mar i els penya-segats de la Mola de Planícia. És un paisatge humanitzat d’una gran bellesa, davant del qual no pots evitar caure en un cert èxtasi contemplatiu. En aquestes marjades s’hi havia conreat la vinya des del segle XIII fins que l’assot de la fil·loxera, a finals del XIX, va matar tots els ceps. Des d’aleshores la producció agrícola dels pagesos banyalbufarins s’ha orientat cap al tomàquet de ramallet, aconseguint una ben merescuda fama. De fet, als anys 30 del segle passat, abans de l’invent del turisme, Banyalbufar era la població amb més renda per càpita de l’illa gràcies a aquest cultiu.

El recorregut que iniciem en el revolt de la carretera ens durà fins al Port des Canonge en una hora i mitja. Són un total de 4,2 km que discorren per un camí ample i ben senyalitzat, sense cap dificultat. Parteixes d’una altura de poc més de cent metres sobre el nivell del mar, que es manté fins a l’indret anomenat Es Corral Fals —suposo que a causa de les grans balmes excavades en els penya-segats que tenim a la dreta—; a partir d’aquí comencem a davallar. La decepció ha estat que el sol esplèndid que feia a Palma i que ens ha fet canviar un recorregut de muntanya per un altre costaner ha desaparegut i ens movem enmig d’una tènue boirina, freda i humida, que manté la vegetació xopa.  

A mà esquerra, des que hem partit, sempre tenim el mar, que s’albira entre pins, gris i vaporós, fins que arribem a la platja de Son Bunyola, on un sol enyorat i reconfortant treu el cap entre núvols baixos. És allà quan em pregunto d’on surten aquells gresos rogencs que vinc observant des de fa estona i que trenquen amb l’estereotip d’illa calcària que té Mallorca. Fotografio, bec una mica i continuem. A partir d’aquest moment caminem arran de la línia de costa, travessem el torrent de Son Coll i accedim a la plataforma rocosa que precedeix el caseriu del Port des Canonge i la seva platja de còdols, ocupada per escars i embarcacions de lleure.

El llogaret, que de portet de pescadors ha passat a enclavament turístic en el litoral tramuntanenc, està desert, les cases i els dos restaurants, tancats, tan sols una dona rossa, d’aspecte ari, neteja els vidres del seu xalet, entelats pel salobre de la mar. La pau seria absoluta si no fos pel grapat de caminants que, com nosaltres, han fet o van a fer la Volta del General. (Cada vegada que ho escric no puc evitar preguntar-me quin general seria el que es passejava per aquest paratge tan bell.)

Ens mengem els entrepans asseguts en un banc de pedra d’una casa abandonada enfilada al penya-segat. El cel s’ha acabat cobrint i el mar s’estén davant nostre quiet i apagat. És una llàstima. El trajecte de tornada transcorre entre breus converses i silencis fins a l’aparcament. Ens arribem a Banyalbufar, on només hi ha un bar obert per fer un cafè i cloure la passejada.