Cala Figuera i cala Santanyí
Ahir vaig descarregar a l’ordinador les fotos de Mallorca. A mesura que van passant les imatges de la targeta al disc dur el programa em permet veure-les un moment. I en pocs minuts discorren davant meu els dos mesos que he passat a Son Bauló i tot el que la Isabel i jo hem fet. Passejades vora el mar, nedades a l'horabaixa, postes de sol, sortides de lluna, que tant li agraden, l’hort i la seva producció, dinars amb els amics, esdeveniments als quals hem assistit...
Aquest any m’he deixat la càmera a casa en més d’una ocasió pensant que el lloc on anàvem el tinc més que fotografiat. I gairebé sempre ho he acabat lamentant, perquè malgrat que el paisatge sigui el mateix, no ho és el moment, i de sobte veig un cel ennuvolat que voldria capturar, o un motiu interessant, o un contrallum inesperat. Aleshores m’enrabio amb mi mateix per haver estat mandrós.
Amb la ràpida desfilada d’imatges de l’estiu m’he adonat que el lloc on vaig gaudir més del que se m’oferia a la mirada i que vaig fotografiar amb més entusiasme i profusió va ser cala Figuera, a la costa de Santanyí. Ho preciso perquè, que jo sàpiga, a Mallorca hi ha tres cala Figuera, la que està a la península de Formentor, la del terme de Calvià i aquesta de Santanyí, al meu parer, la més bonica de totes malgrat no tenir ni un sol gra d’arena i estar edificada. Però en aquest cas les edificacions no molesten, ans al contrari, els escars i les petites casetes ran de mar li confereixen un encant únic i et recorden que, abans de l’esclat del turisme, a la costa de Mallorca hi havia pescadors. I almenys allà, encara n’hi ha. Un petit port pesquer amb unes quantes barques d’arrossegament ho testimonien.
Cala Figuera és un port natural excel·lent, un abric de més de 700 m de profunditat, amb una bocana que fa uns 350 m des de la punta de sa Cala a la punta de sa Torre d’en Bou, on, a més de la torre de vigilància del segle XVI que li dóna nom, hi ha un petit far. A mesura que penetrem a l’interior, els penya segats d’uns 20 m que limiten la cala van perdent altura i s’acosten, fins que una punta de terra la divideix en dos braços: el caló d’en Busquets i el caló d’en Boira, encantadors portets per a llanxes i llaguts.
En Raimon ens havia parlat d’un restaurant ran de mar i com jo li devia un dinar a la Isabel per haver-me apallissat jugant a cartes, vam reservar una taula. Però la qüestió era si jo havia estat a cala Figuera o no. Ella sostenia que m’hi havia portat i jo deia que no. I tenia raó ella, hi havíem estat, però feia més de vint anys, just quan ens acabàvem de conèixer. En seure a la terrassa del restaurant ho vaig recordar perquè crec que vam seure allà mateix. Era un dia nuvolat i no ens hi vam estar gaire estona, i segur que no vam recórrer cap dels dos petits calós. Perquè si ho haguéssim fet, ho recordaria. I és que tots dos constitueixen un d’aquells llocs que quan l’has vist una vegada, no l’oblides. Tal és el seu encís.
A tocar de cala Figuera hi ha cala Santanyí. És força més curta, amb un fons d’arena blanca que ha afavorit l’aparició d’hotels amb tot el que això suposa: bars, restaurants, hamaques, parasols, velomars..., i gent, molta gent. Es pot anar d’una cala a l’altra caminant, però no ho vam fer; feia massa calor i sobre l’Aeroguia del litoral de Mallorca, que m’havia estat mirant, el recorregut, d'uns quatre quilòmetres, semblava poc atractiu.