En altres ocasions ja he manifestat el meu entusiasme pel territori de les Muntanyes d’Artà, un terreny abrupte i trencat, amb un litoral aspre i rocallós, amenitzat amb cales i petits arenals que són una delícia. Doncs avui hi insisteixo.
Aquesta vegada les nostres passes ―les meves i les d’uns quants amics― transiten per la part nord de la costa, fora ja dels braços acollidors de la badia d’Alcúdia i encarats a mar obert. Anem cap a s’Arenalet d’Albarca, o Aubarca, si qui esmenta el paratge és un mallorquí. Perquè els mallorquins, segons he constatat, tenen la debilitat de convertir sovint la síl·laba al d’inici de paraula en au. Així diuen Aufàbia, en lloc d’Alfàbia; Aucanada, en lloc d’Alcanada; aubergínia, en lloc d’albergínia; i així unes quantes paraules més per al meu desconcert. Crec que només ho fan quan el topònim o el substantiu deriva d’un mot d’origen àrab que va precedit per aquest al-, que en àrab és l’article determinant. Però no n’estic segur.
Com que més que caminar, la intenció és acomiadar-nos definitivament de l’estiu amb un darrer bany, ens trobem a Artà a les 11,30 h del matí i, en caravana, agafem la carretera de cala Torta, per situar-nos a cala Estreta, que és d’on partirem.
Des d’aquest punt, la sendera, sempre arran de costa, puja i baixa un parell de vegades i en uns 20 minuts arribes a la cala es Matzoc. Aquest és uns dels primers llocs on em va dur la Isabel per tal de mostrar-me com era el litoral de Mallorca abans del turisme; m’hi va dur en ple més d’agost i a la cala només hi érem ella i jo i una embarcació fondejada. Ho recordo perquè el lloc em va impressionar per la seva solitud i bellesa. Però d’això ja fa vint anys. Ara, ja no és així; no s’hi ha construït, però els turistes més intrèpids, proveïts de mòbils intel·ligents amb GPS, hi arriben amb xancles, gorra i ulleres de sol.
Al capdamunt del petit promontori que tanca la cala pel nord hi ha la torre des Matzoc. Es tracta d’una torre circular, d’aspecte massís, que, segons llegeixo, va ser construïda el 1751 per l’Ajuntament d’Artà per tal de vigilar el canal de Menorca ―aleshores Menorca formava part de l’imperi britànic. Per dos trams d’escales interiors es pot accedir a la terrassa, des d’on hi ha una vista esplèndida de tot aquest litoral, des del cap des Freu fins al cap de Ferrutx.
Aquest és el punt més alt del recorregut (68 m); des d’aquí la sendera va baixant per un territori rocallós fins a la platja de sa Font Celada, coneguda també com de sa Font Salada. Aquí la toponímia es mostra dubtosa entre una font recòndita i una font salabrosa.
Fa força calor i tothom té ganes de banyar-se, però hi ha mar vella i, tret d’en Joan, que és una mena d’encarnació de Neptú, els banys són breus i tímids. Hi ha qui només es banya els peus. Jo, que estic molt refredat, ni això.
Deixem en Joan nedant ―té establert nedar cada dia una hora de rellotge i en Joan és un home de principis ferms― i per la pista que ve de s’Alqueria Vella, en pocs minuts som a s’Arenalet d’Albarca o des Verger, que de les dues maneres se’l pot anomenar. El paratge té l’encant de ser el primer tram de litoral amable després de quatre quilòmetres de penya-segats des del cap de Ferrutx. L’antiga casa d’estiueig dels senyors d’Albarca, avui convertida en refugi d’ús públic, i una petita caseta ramadera són les úniques construccions visibles en un lloc bell i remot, que té com a teló de fons els cims més alts de les muntanyes d’Artà, amb les referències humanes de les antenes de sa Tudosa (441 m) i la torre de sa Talaia Moreia (434 m).
Com aquesta platja és més oberta, avui hi fa de més mal nedar, i tornem a l’arenal de sa Font Celada. En Joan continua el seu braceig rítmic i constant. Hi ha un segon intent de bany per part d’uns quants, que tampoc no resulta gens gloriós. La Isabel està contrariada. A ella, que a l’estiu du una mena de vida amfíbia, no poder acomiadar-se degudament de la mar, la frustra.
Finalment, ens reunim tots plegats en una raconada ombrívola, prop de la cova on s’amaga la font que dóna nom a l’indret, i mengem i conversem. El tema principal és un problema de probabilitats en el qual hi intervé un cotxe, dues cabres i tres portes.
A les quatre, cansat de les especulacions probabilístiques i sentint-me una mica enfebrat, inicio el retorn pel mateix camí per on hem vingut. Els altres no triguen a seguir-me. Mentrestant, el cel s’ha cobert de núvols i la llum filtrada arrenca nous tons i matisos del paisatge.