Dies passats, furgant en la biblioteca de la Isabel, vaig trobar L’amic retrobat, de Fred Uhlman. Vaig recordar que feia anys, potser més de trenta, el meu sogre aleshores, un home recte i sever amb el qual havia tingut un inici de relació difícil, me’l va regalar en el que vaig interpretar com un gest d’aproximació. Era la primera edició castellana i el vaig llegir amb gust per la seva qualitat i pel que significava en el meu cas. Al seu costat, a la prestatgeria, hi havia L’ànima valenta, del mateix autor, que a la contracoberta informava que era la segona part de L’amic retrobat. I com no l'havia llegit, els vaig agafar tots dos.
La relectura en català de L’amic retrobat em va tornar a delectar per l’encert de l’autor a l’hora de reflectir els dubtes i sentiments d’un adolescent alemany, jueu, que se sent atret per un company de l’escola que pertany a la noblesa. El pas de l’admiració silenciosa a la amistat està relatat amb una delicadesa i mesura extraordinàries i arribes a participar de la fascinació innocent que el jove comte Konradin von Hohenfels exerceix sobre l’intel·ligent i solitari Hans Schwarz, el protagonista. La relació entre tots dos s’estableix durant l’ascensió del nazisme i s’interromp un any més tard quan el pare de Hans, un reputat metge d’Stuttgart, condecorat per la seva participació a la Primera Guerra Mundial amb l’exèrcit alemany, l’envia a casa d’uns parents, als Estats Units, davant del caire que prenen les coses a Alemanya amb Hitler al poder.
La novel·la, inspirada en la pròpia experiència de l’autor, va ser publicada per primera vegada a Londres, l’any 1971, amb el títol de Reunion, i va passar desapercebuda. Però sis anys més tard, l’editorial Collins & Harvill la va reeditar precedida d'un pròleg del periodista i escriptor Arthur Koestler i ràpidament es va convertir en un best seller mundial.
És curiós que l’èxit i el reconeixement arribessin a Fred Uhlman als 76 anys i de la mà de la literatura, quan tota la seva vida havia lluitat per triomfar com a pintor. Precisament, buscant la llum i el color, l’abril de 1936, Uhlman va deixar París, on s’havia refugiat fugint del nazisme, i es va establir a Tossa de Mar, que s’havia convertit en punt de reunió d’artistes i intel·lectuals catalans i internacionals. A Tossa va conèixer Diana Croft, una turista anglesa que poc després es convertiria en la seva dona. L’esclat de la Guerra Civil, però, el va fer tornar a París, via Marsella. Durant el viatge, un incident amb el seu passaport va augmentar les dificultats que tenia per viure a França com a estranger i el va fer decidir-se a provar fortuna a Anglaterra, on residiria fins a la seva mort en 1985.
Si la lectura de L’amic retrobat va ser un rencontre joiós, la de L’ànima valenta va ser una decepció. El relat, que s’articula com la carta que escriu Konradin von Hohenfels abans de ser executat per haver participat en un complot contra Hitler al seu amic Hans Schwarz, consisteix igualment en una evocació de l’amistat que els va unir als setze anys, però tant al to com a l’escriptura els manca la subtilesa emocional i la delicadesa de la narració anterior. I tot i que l’editor fa figurar a la portada de la novel·la Uhlman com l’autor, estic convençut que no la va escriure ell i que es tracta d’una interessada operació editorial per aprofitar l’èxit de L’amic retrobat. De fet, L’ànima valenta es publica onze anys després de la mort d’Uhlman i el mateix text promocional es limita a dir que es tracta d’una segona part en la qual Uhlman havia pensat. Per altra banda, en cap de les bibliografies angleses d’Uhlman que he consultat hi figura No Coward Soul, que és el títol original.
Per tant, si no heu llegit L’amic retrobat, us la recomano. I si ja l’heu llegit, rellegiu-la. Val la pena. De L’ànima valenta, oblideu-se’n.