(per la mort d'en Vicenç Gual Vicedo)
En Vicenç ha mort. L’amic estimat. L’amic fidel. Company de jocs en la infantesa, còmplice en l’adolescència, confident en la joventut, quan jo vessava somnis i neguits.
Des d’una vida humil d’oficinista m’ha ensenyat el poder de la bondat, la grandesa de la mansuetud. D’ell he après a destil·lar l’afecte més enllà de la coincidència fins a obtenir un sentiment pur que et dignifica. Per ell he sabut veure la noblesa del sacrifici, la responsabilitat assumida com un signe de fermesa i no pas de debilitat. Generós en temps i amor, m’ha seguit entre la confusió del món fins a desprendre’m de vanitats i impostures. I jo, que aspirava a la immortalitat i m’he banyat en les aigües del desencís i la renuncia, en ell he trobat consolació.
Units pel cordó umbilical de la nostra gestació paral·lela i la infància compartida, mai no ens havíem allunyat tant com ara, i fins no m’acabo de creure que ell, l’amic lleial, m’hagi abandonat per sempre. I el construeixo en el record i m’acompanya arreu des de fa dies amb el convenciment que restarà en mi fins al final. Guia i espill, estímul i consciència, el trobaré a faltar.
Descansa en pau, Vicenç.