La vila medieval de Moya

Potser us preguntareu —almenys jo m’ho pregunto— per què en els moments de tensió i inquietud que vivim a Catalunya em dedico a escriure de viatges i caminades, exposicions i monuments històrics, en lloc de fer-ho sobre l'actualitat.

Després de reflexionar, arribo a la conclusió que: primer, ja s’escriu i es parla prou sobre l’actualitat, i crec que no val la pena que jo hi incideixi. A més, no tinc ni la vocació ni els coneixements de la majoria dels que ho fan, i el meu anàlisi sempre serà més intuïtiu i emocional que no pas el seu, i per tant d’un valor relatiu. Segon, precisament escriure sobre temes intranscendents, sobre coses que adornen la vida i la fan més agradable, és una manera de deixar escapar una mica de vapor de l’olla que bull al nostre voltant i que, almenys a mi, em neguiteja i m’angoixa com una malaltia. Perquè, la veritat, veure com l’Estat espanyol i els seus còmplices maltracten de paraula i obra el meu país i els seus ciutadans és una cosa que em causa una profunda tristesa, alhora que m’indigna. Constatar que Espanya encara és dirigida de manera semifeudal per unes quantes famílies entroncades a la noblesa més rància i per la nova noblesa dels negocis, envoltades d’institucions consagrades a perpetuar els seus privilegis és per desesperar-se. Comprovar que la democràcia espanyola és una democràcia de sucre que es desfà quan s’escalfa una mica, decep i espanta, sobretot perquè el que es descobreix darrere la capa llaminera, és un rostre autoritari amb tics feixistes, que menteix sense rubor, manipula, conspira i ataca amb un acarnissament carregat d’odi a un enemic prèviament demonitzat. I aquest enemic som els catalans que no volem viure regits per un Estat d’aquestes característiques i volem fugir de la deriva cap al no-res a la qual ens dirigeixen un grapat de vividors i corruptes. 

Dit això, us parlaré de la vila conquenca de Moya, subjecte d’un marquesat que, juntament amb 36 títols nobiliaris més ostenta l’actual duc d’Alba, el senyor Carlos Juan Fitz-James-Stuart i Martínez de Irujo, títols que va heretar de la seva mare, la difunta Cayetana de Alba.

Tan bon punt vam arribar a Ademús la Isabel i jo, l’Enric, com a bon historiador que és, ens va voler dur a una de les joies dels seus encontorns: la vila de Moya. I en vint minuts de cotxe hi vam ser.

Realment valia la pena. Al capdamunt d’un petit turó allargat als peus del qual s’estenen camps, erms i un quants caserius hi ha les ruïnes del que fou la vila medieval de Moya, fundada a instancies del rei Alfons VIII de Castella i afavorida per Ferran III el Sant amb la concessió de furs i privilegis. Es tracta d’un recinte murallat que conté un castell-fortalesa a l’extrem meridional del turó i un conjunt d’edificis civils i religiosos que ocupen tota la superfície plana del cim. De tot el conjunt, s’ha consolidat part del castell (s. XII-XIV) i s’ha restaurat l’església de Santa María la Mayor (s. XII-XIV) —oberta al culte—, l’església de la Trinidad (s. XII-XIII), el convent franciscà de la Concepción (s. SVII) i l’antic graner municipal, ara convertit en Ajuntament. Això és el que es pot veure sencer o gairebé, però tot el conjunt monumental arqueològic, materialitzat en paraments de muralla, restes de murs, arcs, columnes, empedrats i muntanyes d’enderrocs, aplega quatre recintes murallats amb vuit portes d’accés, quatre esglésies més a part de les esmentades, dos hospitals, la plaça Major, una quinzena de carrers empedrats i La Coracha (s. XIV-XV), un recinte murallat més amb dues torres que descendeix pel vessant del turó i protegia una deu d’aigua.

Mentre recorrem el capdamunt de la petita mola i admirem el conjunt de ruïnes, el sol es pon i les pedres històriques adquireixen un to daurat magnífic. Des d’allà dalt veiem els caserius de Santo Domingo i Pedro Izquierdo, al nord, i el de Los Huertos, al sud; el del Arrabal ascendeix, mig abandonat i ombrívol, per vessant oriental del mateix turó; són els quatre barris que componen actualment el municipi de Moya. En aquest darrer hem deixat el cotxe i baixem a buscar-lo amb la mirada plena de paisatge castellà.

La meva mania fotogràfica força l’Enric a fer un tomb i anar buscar el cantó de ponent de l’elevació per capturar el conjunt monumental amb la llum tornassolada del capvespre. Em complau; després tornem a Ademús per la CUV-5003 i la N-330, que és per on hem vingut.