He de confessar que desconeixia l’existència d’Alice Munro fins que li van concedir el Nobel de Literatura de l’any passat. La veritat és que sóc un total ignorant de la literatura canadenca, ja sigui escrita en llengua anglesa o francesa. A part d’ella, no crec que hagi llegit res de cap altre autor d’aquest país. De fet, fent memòria, crec que el meu coneixement del món cultural canadenc es redueix al National Film Board of Canada, l’animador Norman McLaren, que en realitat era un britànic nacionalitzat canadenc, el director i guionista David Cronenberg i el músic Leonard Cohen. Estic segur que rebuscant trobaria algun actor, artista o cantant que tinc adscrit a l’àmbit cultural nord-americà que resultaria ser canadenc i que la vitalitat d’aquesta gran cultura ha assimilat i ha fet arribar a Europa com a producte genuí dels Estats Units. Però tampoc no cal filar tan prim. El fet és que tinc una llacuna enorme pel que fa a la producció cultural canadenca, com també la tinc de molts altres països i matèries. I em sap greu. Perquè de noi vaig alimentar el somni del coneixement total. Tot i que no vaig se tan beneit de fer-lo durar gaire. Es va esvanir el dia que vaig entrar per primera vegada a la Biblioteca Central –ara de Catalunya– i els límits del coneixement van deixar de ser els de l’enciclopèdia Sopena del meu pare i es van ampliar de manera sobtada i aclaparadora amb aquelles sales enormes, atapeïdes de llibres. Aquesta va ser una més de les renúncies que es fan al llarg de procés anomenat de maduració i que sempre deixen una lleu sensació de pèrdua. La pèrdua que va de les capacitats i poders il·limitats de la infància al reduït món de la vellesa.
Alice Munro escriu en anglès. La vida de las mujeres és la segona obra que li llegeixo –la primera va ser Estimada vida (Dear Life, 2012)– i me la van deixar amb l’observació que era l’única novel·la escrita per una autora que ha obtingut el reconeixement a través dels seus relats curts. De fet, a la contracoberta de la traducció castellana ho fan constar així. I amb aquesta idea l’he llegida.
Però, en acabar-la, tinc els meus dubtes que La vida de las mujeres (Lives of Girls and Women, 1971) sigui realment una novel·la; és a dir, que l’autora l’hagi escrit pensant-la com a tal. Crec, i després he vist que no sóc l’únic en creure-ho, que La vida de las mujeres és un recull de contes, com la resta de l’obra d’Alice Munro fins al dia d’avui, amb la particularitat que en aquesta ocasió els personatges principals i l’espai literari són els mateixos en tots ells. Què m’ho fa pensar? Doncs l’estructura dels set capítols o relats, cadascun plantejat com un tot, amb un nucli argumental que té el seu desenllaç; el tractament desigual des del punt de vista estilístic dels capítols, i sobretot, l’epíleg, que planteja una regressió temporal, incomprensible en una novel·la, i que, considerada l’obra com a tal, seria una mena d’afegitó que li restaria força al conjunt. Penso que si fos una novel·la, l’autora hauria mirat d’integrar l’epíleg –titulat El Fotógrafo– en el moment temporal que li correspon. No li hauria costat gaire, però l’hauria obligat a alterar la unitat dramàtica i expositiva del darrer capítol. I no ho fa. Per què? Doncs simplement perquè el problema no li preocupa ja que no es tracta d’una novel·la. El que sí fa és diferenciar aquest relat de la resta –presentats fins ara cronològicament– atribuint-li la categoria d’epíleg.
Però sigui novel·la o recull de contes el que vull manifestar és que La vida de las mujeres és una excel·lent obra literària que ens il·lustra sobre el fascinant exercici de viure, sempre tan idèntic i distint alhora, i que els escriptors, els bons escriptors, presenten en tota la seva riquesa infinita de possibilitats.
El tema que unifica el conjunt de relats és el despertar a la vida d’una nena curiosa, observadora i intel·ligent –Del Jordan–, en els marcs d’una granja, primer, i d’una petita ciutat del sud-est de Canadà, després. En llegir una breu nota biogràfica de l’autora vaig veure confirmades les meves sospites sobre les arrels autobiogràfiques de les històries. Només així és podia explicar la precisió en el retrat emocional d’alguns dels personatges, especialment el de la protagonista, i la sensació d’autenticitat d’espais i situacions, descrits amb un enyorament afectuós.
Lives of Girls and Women, publicada en castellà com La vida de las mujeres per Random House Mondadori, és la segona obra d’Alice Munro i va aparèixer tres anys després de Dance of the Happy Shades (1968), per la qual va ser guardonada per primera vegada amb el prestigiós premi Governor General in Arts, i que ha obtingut en dues ocasions més.
He d’advertir, però, que la morositat descriptiva de Munro a La vida de las mujeres, sobretot en els primers quatre relats, la insignificança dels arguments i la placidesa de la narració, sense un clímax dramàtic evident, pot conduir al lector poc sacrificat o a l’amant d’històries tràgiques i trepidants a l’avorriment. Cal tenir-ho en compte a l’hora d’abordar la lectura. Per assaborir-la en tota la seva excel·lència cal acomodar-se al ritme expositiu lent de la prosa d’Alice Munro, però plena de sensibilitat, intel·ligència i emoció; atributs que la fan intensament viva.