La Venècia de Toni Catany

Entre caminada i caminada per la serra de Tramuntana, la Isabel i jo ens vam arribar un dia a Llucmajor per veure l’exposició Venècia després de la llum, de Toni Catany. Feia uns mesos havia anat a la que s’havia fet a La Pedrera (nota 15/06/2016), i l’obra del fotògraf llucmajorenc m’havia impressionat per la seva bellesa i perfecció. I aquesta de Venècia, tot i que molt diferent, no em va decebre.

Pel que llegeixo al full informatiu, Toni Catany era un enamorat de Venècia, a la qual hi va anar una vintena de vegades. Aquesta fascinació per la ciutat es va traduir en una recerca de la seva intimitat, que l’artista busca sobretot al capvespre, quan el cel comença a apagar-se i els fanals s’encenen. És una Venècia obscura i silenciosa, bella i monumental, decadent i majestuosa, més evocada que real, almenys pel que jo recordo.

Jo només he estat una vegada a Venècia i també em va fascinar; és una ciutat impensable, que no es pot imaginar si no la veus. Arriba a ser tan bella, que fins i tot s’imposa pel damunt del magma turístic que la envaeix a qualsevol època de l’any i que al principi t’atordeix i t’incomoda. Però passat aquest primer moment, la ciutat et posseeix i deixes de veure els turistes; els pateixes, perquè hi són, però ja no els veus. La teva mirada només busca els vells palaus, les places, els canals, els ponts i el conjunt harmònic d’una urbanització única al món.

Venècia et rapta. I aquest rapte arrossega Catany pels carrers de la ciutat buscant-ne l’essència, que ell troba en una llum, en un reflex, en un petit canal arraconat entre parets, en una plaça solitària, en una posta de sol en l’horitzó lacustre. Tot això ho capta amb la càmera i quan torna al seu estudi a Barcelona ho selecciona i ho comença a treballar per convertir-ho en obra d’art. A l’exposició hi ha fotografies reproduïdes mitjançant diferents tècniques, que donen a la col·lecció una gran varietat de resolucions i textures. La majoria són originals que podem trobar reproduïts al llibre Venessia, editat per Lunwerg Ediciones l’any 2006, però també n’hi ha algunes dels seus viatges posteriors, el darrer el 2012, un any abans de morir.

A més de l’interès de l’exposició, el seu marc  ―el claustre del convent de Sant Bonaventura― és un lloc que val la pena visitar. Es tracta d’un antic convent franciscà, d’estil renaixentista, ocupat pels frares fins l’any 1836 i que, en passar a mans de l’Ajuntament de Llucmajor, esdevé successivament hospici, escorxador, jutjat de pau, presó i quarter de la Guàrdia Civil fins 1998. Durant tot aquest temps la degradació del claustre i els espais annexes és progressiva: es tapien els arcs, s’aixequen envans, s’hi fan cuines i comunes i al patí central hi juguen a pilota els fills dels agents de la benemèrita. L’any 1999, l’Ajuntament engega un projecte de rehabilitació de l’edifici que acaba el 2007 amb la inauguració d’un espai que, a més d’haver recuperat l’esplendor inicial, es converteix en un referent de la vida social i cultural de la ciutat.

Per fortuna, els usos prosaics de l’edifici van ser respectuosos amb bona part dels frescos de finals del segle XVII i principis del XVIII que el decoraven i que avui es poden veure al claustre i a l’escala que comunica les dues plantes. En una sala de la planta superior es conserva una col·lecció de teules pintades que formaven part del voladís de la teulada original. Es creu que aquest antic costum rural mallorquí de decorar el voladissos de les teulades tenia una finalitat protectora dels habitants de la casa.

En un racó del vestíbul del flamant edifici rehabilitat hi ha una andròmina estranya que, quan en saps la història, no pots menys que admirar. Es tracta d’una reproducció a escala amb algunes peces originals del cometagiroavió d’en Pere de Son Gall, un llucmajorenc d’origen pagès, autodidacta i aficionat a l’aeronàutica, que entre 1919 i 1920 va dissenyar un aparell capaç d’elevar-se verticalment. La falta de recursos i de recolzament  per part del govern de Madrid, que, dos anys més tard de presentar-los els plànols, es va decantar per desenvolupar l’autogir de Juan de la Cierva, fill del Ministre de la Guerra que els havia rebut, el van condemnar a continuar tot sol amb el projecte .

Aquest personatge i el seu repte aeronàutic són els protagonistes de la novel·la de Sebastià Alzamora, Miracle a Llucmajor, que, per cert, em va obsequiar i dedicar quan dinàvem plegats. La guinda d’un matí enriquidor i plaent. 

(Les fotos de Toni Catany i del cometagiroavió han estat baixades d'internet)