Holt és la capital del comtat del mateix nom, a l’estat de Colorado; un poble perdut enmig de la Gran Planura nord-americana, on a l’hivern fa un fred que pela i a l’estiu es moren de calor; té una església, un hospital, una ferreteria, un supermercat, uns quants restaurants, un institut, oficina del xèrif, correus, ajuntament, serveis socials, cases, places i carrers, i una via del tren que el travessa de punta a punta. Al seu voltant hi ha granges que cultiven blat i blat de moro i petits ranxos de bestiar vacum que pastura per prats delimitats amb filats. Allà on no hi ha bosc ni pastures hi creix l’artemísia i l’herba sangonera. I a les nits clares, els cels són tan diàfans i lluminosos que et pots passar hores contemplant-los assegut al porxo. Aquest és l’espai geogràfic en el qual l’escriptor estatunidenc Kent Haruf situa l’acció de tres novel·les: Cançó de la plana (Plainsong, 1999), Capvespre (Eventide, 2004) i Benedicció (Benediction, 2013), que constitueixen el que s’ha vingut a denominar Trilogia de Holt.
Amb una escriptura senzilla, desposseïda de qualsevol artifici, de frases simples dirigides a descriure exclusivament escenari i personatges i a fer-los parlar, Haruf ens acosta a la vida quotidiana d’uns quants habitants de Holt, als seus conflictes presents i passats, i ens els situa, ja ben dibuixats i interioritzats pel lector, davant d’un futur que hem d’imaginar. Tom Guthrie i els seus dos fills Ike i Bobby, a qui la mare abandona per anar a Denver; els germans Harold i Raymond McPherson, ranxers, que després de tota una vida solitària acullen la Victoria Roubideaux, embarassada i feta fora de casa. La Maggie Jones, professora de l’institut, que mira amb bons ulls el seu company Tom; la Betty i en Luther Williams, que si no fos per l’assistenta social, la Rose Tyler, no menjarien ni ells ni els seus fills; el malparit d’en Hoyt Raines; el sacrificat DJ, que amb onze anys s’ocupa del seu avi, va a escola i te cura del jardí de la Mary Wells, abatuda perquè el seu marit, que treballa a Alaska, l’ha deixat amb les dues nenes, la Dena i l’Emma; en Dad Davis, a qui li queden pocs mesos de vida i els aprofita per recordar, assumir el passat, també lamentar-ne algunes coses, i acomiadar-se, a poc a poc, al ritme amb què li arriba la mort, de la dona, la filla i la seva estimada ferreteria.
Tots aquests personatges i uns quants més composen el mosaic amb el qual Kent Haruf ens introdueix als paisatges dilatats de les planures, batudes pel vent i habitades per gent que transita per la vida guiats per l’instint de sobreviure i atrapats per les febleses i les pors que tots tenim. Són gent que viu com sap i com pot, que lluita per assolir la felicitat amb els recursos que tenen a l’abast i que se’n surten o no. Hi ha de tot. Personatges que t’agafen de la mà i els acompanyes en el seu dia a dia a través de les pàgines del llibre, que admires o compadeixes, que et commouen, i que et fan veure que allà on vagis —perquè llegir un bon llibre és com fer un viatge— sempre hi trobaràs el mateix: lluita i desesperació, amor, egoisme i solidaritat, i pel damunt de tot, solitud, una solitud aclaparadora, que ens demana un gran esforç per burlar-la i suportar-la.
Kent Haruf (1943-2014) va passar la major part de la seva vida en aquestes planures que descriu tan bé i entre aquesta gent que ens presenta perquè la coneguem també nosaltres. És l’Amèrica del Nord profunda, agrícola i ramadera, poc poblada, aïllada i oblidada, en la qual encara perviuen traces de la vida dura del pioners.