Intel·ligent, jove, guapo, ric i amb èxit, què més es pot demanar! Aquest és el perfil que he establert de Paolo Giordano després de llegir la seva primera novel·la, La solitud dels nombres primers. I és de suposar que amb un perfil com aquest, l’amor tampoc no li faltarà; tot al contrari, al seu voltant tindrà dones papallonejant com les mosques ronden el pot de la mel. Quina enveja!
Però no és per la intel·ligència, la joventut, la bellesa, la riquesa, l’èxit i les dones estupendes que m’imagino que el persegueixen que l’envejo. (Potser fa vint anys ho hagués fet; ara ja no.) L’envejo per la sensibilitat i l’encert amb el qual s’inicia com a escriptor als vint-i-sis anys. Això és el que trobo realment envejable. Un talent prematurament madur que li permet escriure una història d’amor original, sòbria i colpidora, alhora que humana, a una edat en la qual jo encara em debatia en un magma enganxós d’incerteses intel·lectuals, sentimentals i professionals.
La novel·la corria per la casa de Son Bauló. La hi havien regalat a la Isabel; suposo que per la seva condició de matemàtica. El títol deu resultar molt fascinant per a un matemàtic. La solitud dels nombres primers; La solitudine dei numeri primi, en l’italià original. Però no se l’havia llegit i no me’n va saber donar cap referència. Jo m’havia quedat sense lectura. Bé, no és ben bé així; estic llegint una obra que em demana reposar, parar-me i continuar després d’haver-me’n oblidat una mica, i de la qual segurament en parlaré més endavant. Ja havia intercalat un parell de novel·les que no m’havien acabat de convèncer malgrat la bona reputació dels seus autors. I vaig decidir arriscar-me amb un nom que no em sonava de res. (He d’admetre la meva desinformació respecte dels autors que s’incorporen al món literari. Perquè només que seguís una mica les novetats, hauria sabut que La solitud dels nombres primers va ser l’èxit de l’any a Itàlia quan es va publicar el 2008, que va obtenir el premi Campiello a la millor opera prima i el premi Strega, el més prestigiós de la literatura italiana i que han obtingut obres com El guepard, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, o En nom de la rosa, d’Umberto Eco.)
Però després de les primeres cinquanta pàgines els dubtes es van esvanir. Goirdano era un narrador mesurat i precís, que pintava els personatges amb convenciment i delicadesa, a través de situacions puntuals que abraçaven períodes diferents de la seva vida. Eren uns personatges tocats per la singularitat com a conseqüència d’uns fets concrets i que com a tals es comporten al llarg de tota la novel·la. Dos personatges que, com els nombres primers bessons, tenen molt en comú que els atreu, la seva pròpia diferència respecte dels altres els agermana, però no poden estar mai del tot junts perquè sempre hi ha un nombre parell entremig que els separa. I d’aquesta manera viuen la seva especial relació d’amor l'Alice i en Mattia.
Després de llegir la novel·la en a penes tres dies –entremig he podat els codonyers, que s’han fet massa frondosos, he arrencat un magraner, que en quinze anys no ha fet ni una sola magrana, i he netejat de mala herba tot al voltant de la soca dels fruiters–, he mirat si Paolo Giordano havia publicat alguna cosa més després de La solitud dels nombres primers. I he trobat dos títols: Il corpo humano (2012) –El cos humà, Edicions 62, 2013– i Il nero e l’argento (2014) –Negre i plata, Edicions, 62, 2015. Miraré si els trobo a la biblioteca de Can Picafort.