(Nou capítol de mostra de La mirada obscura, de Josep Lorman)
Va arribar un moment que la situació era insostenible. Semblava que la vida fermentés entre les parets d’aquell pis i, a poc a poc, tot s’hagués anat impregnant d’un tuf de florit que els asfixiava. Gairebé no es dirigien la paraula i les poques coses que es deien sempre eren queixes i retrets. Que si creus que ho he de fer tot jo tota sola, que si n’estic tip que arribis a les tantes, que si només saps que plànyer-te a tu mateix, que per fer el sopar així no cal que el facis, que si ets un egoista, que si ets una irresponsable, etcètera, etcètera, etcètera. Els nens notaven que alguna cosa no rutllava a casa seva i estaven nerviosos i pesats. Precisament va ser el fet que els cridessin de l’escola per parlar-los del baix rendiment de la Judit el que els va fer adonar-se que havien d’afrontar el problema cara a cara.
–És evident que no podem continuar d’aquesta manera –va dir la Roser quan tornaven cap a casa.
En Joan se sentia confús. L’entrevista amb la professora de la Judit li havia fet prendre consciència de les conseqüències que la crítica situació familiar que travessaven podien tenir. Tota aquella insatisfacció que sentia no només el corroïa a ell, sinó que transcendia i afectava també els que l’envoltaven. I no sabia com solucionar-ho.
Per això va continuar en silenci i la Roser es va exasperar.
–No tens res a dir, oi? Tu mai tens res a dir! Arribes i t’asseus davant del televisor amb el got a la mà, i com si no passés res. Doncs sí que passa!
Estava nerviosa i subratllava les paraules amb moviments bruscos dels braços, però sense treure les mans de les butxaques de la gavardina. En Joan la va mirar.
–La nostra relació està acabada, morta. –va continuar la Roser–. Crec que el millor que podem fer és separar-nos.
Ho va dir amb fermesa, convençuda, com si fes temps que ho hagués estat madurant i ho tingués perfectament assumit.
En Joan va rebre la frase com un cop de maça a l’estómac. Ell també havia pensat en la separació, l’havia acariciada repetidament les nits d’insomni, ajagut al costat del cos inert de la seva dona, o mentre l’esperava que tornés d’un sopar amb les amigues –i n’hi havia hagut molts, de sopars, aquells darrers mesos. Era una idea que a les nits li semblava inajornable, però que als matins s’esvaïa amb la rutina de llevar les criatures i dur-les a l’escola. Ell també havia pensat en la separació, sí, però mai no havia tingut el valor d’organitzar la frase i dir-la com ara acabava de fer la Roser. Després de l’impacte a l’estómac, un calfred el va recórrer de dalt a baix. Com era possible que després de veure-ho tan clar ell mateix, d’haver-hi pensat tantes i tantes vegades, ara l’afectés d’aquella manera sentir-ho plantejar a la Roser?
Van continuar caminant una estona sense dir-se res. Quan van arribar a l’escala, van entrar a l’ascensor. En Joan anava a pitjar el botó del quart pis, el de la veïna que els tenia els nens, però la Roser el va aturar.
–Ja els anirem a buscar més tard, els nens. Ara hem de parlar –i va prémer el botó de la sisena planta, on vivien.
Entre ells dos es va fer un silenci tens. Semblaven dos desconeguts que es trobessin en la incòmoda situació d’haver de compartir un trajecte d’ascensor. Va ser entre la quarta i la cinquena planta que en Joan va dir:
–Ho dius de debò, això de separar-nos?
–Sí –va contestar la Roser secament.
Van entrar al pis i en Joan el va trobar més poc acollidor que mai. Les parets, els mobles, els quadres, els miralls, tot regalimava tristesa. Va anar directament al frigorífic i va treure una coca-cola i un parell de glaçons. Quan va tornar a la saleta, la Roser l’esperava asseguda en una cadira.
–Suposo que el que ara et diré et farà mal, però crec que ho has de saber, i ho has de saber per mi.
En Joan va sentir com la boca se li assecava. Ja sabia què li anava a dir. Feia temps que ho sabia, però no ho volia acceptar. «No pot ser», es deia, «la Roser no ho faria mai, això». Era una sospita certa, una veritat oculta, una evidència ignorada. Amb un esforç per mantenir-se serè, va voler estalviar-li el tràngol de la confessió i fer-li saber, alhora, que no estava del tot a la figuera.
–Hi ha un altre home, oi?
–Sí –va acceptar ella.
En Joan va abocar un bon raig de rom al got. El pols li tremolava lleugerament.
–Hi estàs enamorada? –va preguntar ell, aparentant una tranquil·litat que no tenia.
–Sí.
En Joan va fer un glop llarg, gairebé definitiu. El cubalibre no havia tingut temps de refredar-se i li va fer un efecte fulminant. Va sentir que una escalfor agradable li omplia l’estómac –buit d’ençà que la Roser havia començat a parlar– i des d’allí s’irradiava cap a totes les parts del cos. Es va asseure al sofà i va deixar que l’escalfor arribés al cervell i li comuniqués una sensació plaent, gens en consonància amb la situació que estava vivint.
–I qui és, si es pot saber? –va preguntar, bastant més calmat que feia uns instants.
–No crec que sigui necessari –va dir la Roser, incòmoda.
–Em penso que almenys tinc dret a saber qui em fot la dona, no? Potser el conec? –el to cínic d’en Joan va molestar la Roser.
–No, no el coneixes –va dir ella, secament.
–Va, dona, digue-m’ho –va insistir ell–. No tinguis por, no tinc la més mínima intenció d’assassinar-lo.
La Roser va dubtar.
–És..., és el professor de dansa.
Només acabar de dir-ho, es va penedir d’haver cedit a la insistència del seu marit.
–El professor de dansa? –va preguntar en Joan amb una incredulitat carregada de menyspreu–. No ho deus dir de debò?
La Roser va reaccionar amb violència.
–No em sembla que estiguis en posició de menystenir ningú.
–Et feia més madura, Roser –va dir en Joan amb ganes de ferir–. Així que t’has enamorat d’un paio que es guanya la vida saltant com una daina i exhibint paquet davant un grup de dones avorrides. No m’ho puc creure.
–Ets un malparit! –va explotar la Roser. I tot seguit al seu rostre es va dibuixar un somriure carregat de mala bava–. M’he enamorat d’un home que val molt més que l’intel·lectual fracassat amb qui he perdut el temps tots aquests anys.
En Joan va acusar l’impacte i el somrís sorneguer se li va glaçar als llavis. La Roser el coneixia bé i li havia clavat l’agulló allí on més li dolia, sense miraments; al cap i a la fi, ell s’ho havia buscat. En Joan va acabar-se el cubalibre i la Roser va anar cap a la porta. Abans de sortir del pis, va tornar enrera.
–Vaig a buscar els nens. Espero que et sàpigues comportar com una persona civilitzada i no facis cap escena davant d’ells. Quan s’hagin adormit, ja en tornarem a parlar.
En Joan es va quedar sol al pis. Ara, amb el segon cubalibre a la mà, es repetia una i altra vegada el que li acabava de dir la Roser. No que s’havia enamorat, ni que volia separar-se d’ell, ni que el canviava per un ballarí de pega. El que l’obsessionava era el qualificatiu d’intel·lectual fracassat que li havia llançat a la cara. I li dolia perquè era cert. Ho sabia cert, precís, aclaparador. I a través de l’evidència d’aquest fracàs es va adonar de la lamentable trajectòria de la seva vida: tot un continu de renúncies fins a no quedar-li res, res. I es va posar a plorar.
Tot just eren les set del vespre, i abans que la Roser i els nens pugessin, en Joan va marxar de casa.
Volia asserenar-se i reflexionar, intentar assumir el que acabava de saber. La veritat era que ja feia temps que sospitava que la Roser l’enganyava, però una cosa era sospitar-ho i l’altra tenir-ne la confirmació. Ara sí que ja no podia buscar-se més excuses, havia de deixar de fer-se l’orni; que la seva dona li posava banyes era una evidència indefugible. Havia estat confiant que si, efectivament, la Roser s’havia embolicat amb algú, fos una cosa passatgera, un entreteniment, com el seu assumpte amb la Susanna; ells dos estaven units per lligams massa forts com per trencar-los a la primera de canvi. No podia –de fet, no volia– imaginar-se que la Roser fos capaç d’enamorar-se d’un altre home.
En arribar a la Rambla de Catalunya es va posar a ploure. Unes gotes grosses, rodones, van començar a tacar l’asfalt del carrer i la gent corria a buscar aixopluc sota els balcons o als portals de les cases. Una motorista va pujar al passeig central, va abandonar la moto a corre-cuita i es va precipitar cap a una botiga de roba. Indiferent a totes aquelles corredisses, en Joan va continuar Rambla amunt, caminant sota la pluja que el xopava.
Va intentar imaginar-se com podia ser la seva vida sense la Roser i va sentir un esquinçament profund a les entranyes. Feia dotze anys que estaven junts i gairebé quinze que es coneixien. Havien trigat una mica a tenir fills perquè primer van voler fruir de la mútua companyia sense lligams. Havien estat tan bé junts! No acabava de comprendre com era possible que aquell amor tan apassionat de quan es van conèixer, que els omplia de felicitat fessin el que fessin, hagués deixat pas a la indiferència i al menyspreu. Una onada de nostàlgia, seguida d’un sobtat sentiment d’odi vers la seva dona, va envair en Joan. Després de quinze anys, la Roser el deixava per un altre home. Tots els records, totes les vivències junts quedaven sense cap valor. Encara pitjor, es convertien en imatges doloroses que li seria impossible esborrar de la memòria. Sempre estarien allí perseguint-lo, mortificant-lo, angoixant-lo. Era ella qui havia decidit renunciar al passat sense considerar que amb aquest acte el desposseïa també a ell. El passat els pertanyia a tots dos, no era just que ella l’hi arrabassés d’aquella manera tan brutal! I tot per un home que no devia valer un clau. S’havia enamorat, puaf!, com si això ho justifiqués tot.
–Ja se’n pot anar a la merda! –va sentir-se dir en Joan.
Una parella amb paraigua el va mirar i es van posar a riure.
És el millor que podia passar, va pensar ple de despit. No sé per què m’he de posar d’aquesta manera. Davant meu també s’obre una vida nova; finalment podré fer el que em doni la gana sense haver-me de preocupar de ningú més. S’ha acabat la família. Els fills que se’ls quedi, el pis que se’l quedi, el cotxe que se’l quedi, que s’ho quedi tot i que em deixi en pau. Me n’aniré, on sigui, a París, a Turquia, a Grècia, al Marroc; hi ha infinitat de llocs al món que m’estan esperant. I escriuré. Per fi podré escriure lliure d’obligacions familiars i compromisos socials. Escriuré sense parar, faré de l’escriptura una manera de viure i la meva veu serà forta i violenta, lúcida, devastadora. Faré que es penedeixi d’haver-me canviat per un ballarí de pa sucat amb oli, per un titella.
En Joan va tornar a casa completament xop i glaçat i es va posar a dormir al sofà. L’endemà començaria a buscar-se un lloc per anar a viure.
L’endemà, però, es va despertar amb el coll irritat i mal de cap; a més, se sentia cansat i tenia tot el cos adolorit. El pis encara estava totalment en silenci i de nou el va assaltar una dolorosa sensació de tristesa. Es va llevar, es va preparar un got d’aigua calenta amb suc de llimona i mel i es va prendre una aspirina. Després, va anar a l’habitació dels nens i els va contemplar mentre dormien. Quina mena de pare era que podia renunciar sense cap remordiment als seus fills? No, no podia. Només de pensar que anirien a caure a mans d’un bordegàs que era capaç de fotre-li la dona el va revoltar. Mai, mai no renunciaria als seus fills. Lluitaria per ells amb ungles i dents. Si la Roser volia anar-se’n amb el dansaire, que se n’hi anés, però els nens es quedarien amb ell.
Va sortir de l’habitació precipitadament perquè va sentir que anava a esternudar. La mullena de la nit anterior havia acabat amb l’atac d’egocentrisme i amb el deliri de redempció mitjançant l’escriptura. Es tornava a sentir aclaparat per la situació que tenia al damunt i només pensava en la manera d’arreglar les coses. Era necessari que tornés a parlar amb la Roser. No podien acabar així. «M’he enamorat i em vull separar», molt bonic, però una mare havia de pensar també en els seus fills, i els fills eren d’ells dos.
Per primera vegada en molt de temps en Joan i la Roser van quedar per dinar plegats un dia feiner. Ella sempre ho feia a l’escola i en Joan segons on el duien les visites. Lluny de la reacció irada del vespre anterior, en Joan se sentia inflamat per un amor vers la seva dona com feia anys que no sentia. El sol fet de pensar que l’anava a perdre li havia fet oblidar de cop tots els defectes que li trobava dos dies abans i n’havia potenciat les qualitats. Ben mirat la Roser era una dona atractiva, intel·ligent, treballadora, independent, responsable –almenys fins ara–, estalviadora, simpàtica, afectuosa quan volia i, segons recordava, activa sexualment. Què més volia? Segur que no trobaria ningú més com ella. Per què, doncs, l’havia tractada tan malament? Mentre es dirigia cap al restaurant, a la ment d’en Joan només hi havia una idea, acariciada al llarg de tot el matí: perdonar i buscar una solució que no signifiqués la ruptura definitiva. Potser una separació temporal, fins que li passés la dèria del professor de dansa. Perquè allò no era res més que una dèria, un caprici.
–Però no creus que val la pena tornar-ho a intentar? –insistia en Joan davant l’actitud ferma de la Roser–. Si més no, pels nostres fills...
–No em facis xantatge amb els fills. Et creus que no em dol fer-los passar per aquest tràngol? Fa setmanes i setmanes que hi penso. Primer em vaig voler negar la possibilitat d’haver-me enamorat, no ho volia acceptar. Creia que tan sols era una atracció física. Però només de pensar que no podíem continuar gaire temps d’aquella manera i arribaria un dia que hauria de deixar de veure en Mario, el món em queia a sobre...
En Joan va empal·lidir.
–Per favor, no continuïs –va pregar-li.
–Ho sento, però és la veritat. Potser ja és hora que ens diguem la veritat. Ens hem deixat d’estimar, Joan. Estem junts per costum i pels fills, però fa anys que la nostra relació està acabada.
–Jo no ho sento així. Jo t’estimo encara, Roser.
–Tu no m’estimes. Si m’estimessis no hauries deixat morir el nostre amor com ho has fet –va dir ella taxativa–. El que passa és que tens por de perdre la comoditat de tenir una dona a casa i un cony al llit cada dia, això és el que et passa.
En Joan va acusar la cruesa de les seves paraules.
–Encara que no sé per què ho has de lamentar –va continuar ella–; per al que et serveix el meu cony...
–Vols deixar de parlar d’aquesta manera?
–Però si és la veritat!
–Deu ser la teva, de veritat.
–No hem diràs que t’ho passes meravellosament amb mi al llit.
El pitjor de tot era que tenia raó.
–Totes les parelles tenen els seus mals moments.
–Però el nostre fa molts mesos que dura. Fins i tot diria que anys. No saps els esforços que em costava acceptar les teves carícies abans de tancar-me en banda. I quan em penetraves havia de pensar en qualsevol altra cosa per poder suportar les teves envestides. Cada nit era un calvari per a mi, fins que vaig dir prou.
En Joan no podia ni aixecar la copa de vi. Estava paralitzat per aquella allau de confidències que inesperadament li abocava al damunt la seva dona.
–I tu a la lluna. Sense adonar-te’n de res. Mentre et deixés descarregar, ja en tenies prou. T’importava un rave què podia sentir jo, el perquè de la meva fredor. Ets un egoista, sempre ho has estat.
La Roser va callar i va començar a picotejar l’amanida.
–Per què no m’ho havies dit abans, tot això? –va murmurar en Joan.
–M’ho vas preguntar mai, tu?
No, possiblement no li ho havia preguntat. S’havia oblidat de fer preguntes. La quotidianitat, el costum, l’habitud i totes les seves pròpies frustracions li havien fet oblidar que convivia amb una altra persona que podia sentir les mateixes frustracions que ell. Sense adonar-se’n havia convertit la seva dona en un objecte, en un moble més del pis, i no havia sabut llegir en les actituds d’ella els desesperats senyals de perill que li llançava. Possiblement tot havia estat inconscient, l’objectivització d’un i el rebuig de l’altra; però ara, que començava a tenir consciència de què podia haver passat, era massa tard. La Roser s’havia enamorat i volia deixar endarrere la conflictiva convivència amb ell per establir-ne, il·lusionada, una de nova.
Tot això en Joan ho va pensar durant el temps prudencial que li va deixar el cambrer perquè es mengés el que li havia servit. Passat aquest temps va intervenir.
–Que potser no li ha agradat, senyor? Vol que li porti una altra cosa?
–No, no –va respondre, sobresaltat, en Joan–. És que estic desganat.
–Tinc un conill amb samfaina molt bo –va insistir el cambrer.
–No, no. Deixi-ho córrer –va tallar-lo en Joan, que si per alguna cosa no estava en aquells moments era per conills, ja fossin amb samfaina o de qualsevol altra manera.
Després del que s’havia parlat al primer plat, el dinar va continuar silenciós. La Roser encara va fer el seu paper davant del rap a la marinera que havia demanat; però en Joan va passar directament al cafè, que a l’últim moment va canviar per un cubalibre.
–Així és que estàs decidida –va tornar a carregar.
–Sí. Em sembla que és el millor per a tots dos. Ja ens hem fet prou mal en aquests darrers mesos, i si es pot arreglar alguna cosa, val la pena intentar-ho.
–Però què s’arreglarà, separant-nos? Res.
–Les nostres vides. Hem de mirar de vèncer aquesta amargor que ens consumeix. No te n’adones que això no és viure, que hem perdut totes les il·lusions, que ens hem fet vells abans d’hora?
–N’hi ha que estan molt pitjor –va gosar dir en Joan.
La Roser el va mirar furiosa. No ho entenia o era que no ho volia entendre.
–Allà ells. Jo no vull morir-me amb la sensació d’haver malgastat la vida.
–Viure amb mi i els nostres fills és malgastar la vida?
–Tal com vivim, sí. Ja no t’estimo, Joan, i no puc viure sense estimar.
Ja no t’estimo. En Joan va sentir com aquella frase se li clavava al cervell i provocava un missatge de desesperació que es transmetia a cada cèl·lula del seu cos. La sotragada emocional va destarotar el seu centre de regulació tèrmica i va començar a sentir alternativament calor i fred a intervals de segons. «És la grip», es va dir per tranquil·litzar-se, i va esperar uns minuts que li passés aquella alteració psicosomàtica.
Quan va tornar a parlar, en Joan ja s’havia donat per vençut.
–Aleshores, què vols fer?
–Em buscaré un pis i me n’aniré de casa.
–I els nens? –va preguntar en Joan amb un nus a la gola.
La Roser va dubtar.
–Establirem un règim d’estades.
–Ens els anirem passant com una pilota, vols dir.
La Roser va callar. En Joan va fer dringar els glaçons dins del got de cubalibre i se’l va dur a la boca. Com un cop de flash va recuperar la visió egocèntrica de la nit anterior i la va sobreposar al dolor profund que sentia pel que li estava passant. El to de veu, la mirada, el gest, tot li va canviar de sobte.
–No, seré jo qui se’n vagi de casa. No podria suportar la teva absència. I que els nens es quedin amb tu. Crec que és el millor. Jo..., la veritat és que no sabria què fer amb ells... Potser després, quan estigui instal·lat en algun lloc puguin estar amb mi alguns dies...
Hi va haver una pausa.
–Només et demano una cosa –va continuar en Joan.
La Roser estava desconcertada pel seu canvi d’actitud i per la serenitat amb què plantejava les coses després del que li havia costat acceptar-ho.
–Què?
–Que no fiquis de seguida el ballarí a casa. Voldria que t’asseguressis bé que és una relació estable abans que els nens el vegin com el meu substitut.
–No és el teu substitut –va protestar la Roser.
–Bé, digue-li com vulguis. No vull discutir ara per això. Ja ens hem dit prou coses avui.
En Joan es va acabar el cubalibre i la Roser el cafè.
–Ah, el cotxe me’l quedaré jo. El necessito per a la feina. I més endavant també m’enduré els llibres... Totes les altres coses te les pots quedar tu. Els diners...
La Roser se sentia incòmoda. Potser era que el desenllaç es precipitava a una velocitat que no tenia prevista i l’agafava emocionalment per sorpresa.
–Ja ho parlarem...
–No. M’estimo més parlar-ho tot ara –va insistir en Joan–. Vull marxar de casa al més aviat possible, demà mateix si puc.
La Roser va assentir amb el cap.
–Els diners que ens quedin a la llibreta després d’instal·lar-me ens els podem repartir. Et sembla bé?
–Sí.
–I cada mes et passaré un tant per als nens. No sé quant. Tot el que pugui. Ja saps que això del vídeo encara no em va gaire bé. I els vindré a buscar algun cap de setmana per dur-los al cinema i a berenar. I...
Ara era la Roser qui sentia buidar-se-li l’estómac a poc a poc. Un tel humit li va cobrir els ulls i va haver de fer un gran esforç per no deixar-los rajar a pler. Tampoc no li sortien les paraules i només anava fent que sí amb el cap. Tot i que les coses prenien el tombant que ella desitjava amb molta més serenitat del que s’hagués pogut imaginar, la materialització de la ruptura no deixava de doldre-li. Eren gairebé quinze anys de la seva vida amb aquell home, del qual s’estava acomiadant, i no podia evitar sentir un esquinçament profund en el seu interior, com si li estiguessin extraient un òrgan amb anestèsia local. Potser l’òrgan estava malalt i calia treure’l, però això no evitava el xoc traumàtic de la intervenció.
–Abans que marxessis seria convenient parlar amb els nens i intentar explicar-los què està passant, sobretot a la Judit, que ja ho pot entendre –va apuntar la Roser amb un fil de veu, quan sortien del restaurant.
–Bé. Podem fer-ho aquest vespre.
–Tampoc no cal anar tan de pressa...
En Joan va mirar la seva dona una mica desconcertat.
–Doncs, quan ho vols fer? Ja t’he dit que si puc, vull marxar demà.
La Roser estava confusa. Sense saber per què, mentre en Joan s’enfortia davant la situació, ella s’anava afeblint. De sobte va deixar caure dues llàgrimes que li van arrossegar partícules negres de rímmel galtes avall.
–Però què et passa ara? No és això el que tu vols?
La Roser va arrencar a plorar i sense dir res més va donar mitja volta i es va posar a caminar. En Joan la va seguir.
–Però on vas?
Quan es va posar al seu costat, li va passar un braç per l’espatlla per atreure-la en un gest consolador, però ella el va refusar.
–Deixa’m. Ja em passarà.
En Joan va retirar el braç. Si li dolia tant, potser hi havia alguna possibilitat d’aturar l’ensulsiada.
–Si vols, aquest vespre en tornem a parlar... Potser valdria la pena plantejar-ho tot amb més calma... Donar-nos una altra oportunitat... –va apuntar en Joan amb un fil d’esperança.
Ella va negar amb el cap.
–No, no sortiria bé... Jo... És que els nens...
No sabia què dir, tota ella era un embolic de sentiments que l’angoixaven. Pensava que estava fent el que havia de fer i al mateix temps no podia evitar tenir una profunda sensació de culpa. Era ella qui privava als seus fills del seu pare, ella la que volia un altre home, ella la que havia estat enganyant tots aquells mesos, la que desfeia una família... Però per altra banda, se sentia totalment incapaç de renunciar a l’amor per continuar com fins llavors. Oh, Déu, acabaria embogint! Per què havien de ser tan difícils les coses? Per què lligat a l’amor hi havia d’haver tanta desgràcia? Era lícit intentar refer una vida a costa de tant dolor? Tots aquests pensaments bullien al cap de la Roser i li impedien raonar i asserenar-se. Tantes vegades com ho havia meditat! Tant que ho havia parlat amb en Mario i amb la Carme! Tan clar que ho tenia tot i ara s’esfondrava.
–Vols que t’acompanyi a algun lloc? –va preguntar en Joan, completament desfet davant d’aquella reacció de la seva dona.
–No, ja agafaré un taxi per anar a l’escola... Gràcies.
–Però no pots anar a treballar així.
–Ja em passarà... M’anirà bé distreure’m... Només són dues hores... –i es va fregar les galtes amb el dors de la mà per eixugar-se les llàgrimes. Amb aquesta acció encara es va escampar més el rímmel per la cara.
En aquells moments va passar un taxi i la Roser el va aturar.
–Adéu. Fins al vespre –es va acomiadar mentre pujava.
–Té, neteja’t la cara. La dus emmascarada –va dir en Joan. I li va donar un mocador de paper rebregat que duia a la butxaca.
El taxi va arrencar i va veure com s’allunyava Balmes avall. Quan el va perdre de vista, va començar a caminar. Se sentia dèbil i abatut per la tensió del dinar, i potser també perquè no havia provat res. La visió de tota una tarda pel davant amb l’estómac buit el va fer tornar endarrere i entrar altra vegada al restaurant. Va asseure’s a la mateixa taula on havien estat i va cridar el cambrer.
–Miri, porti’m aquell conill que m’ha dit abans.
El cambrer va somriure, divertit per un comportament tan estrany, i se’n va anar cap a la cuina.
En Joan es va quedar sol davant les despulles de la batalla: les copes buides, la tassa de cafè, l’ampolla d’aigua, el got de cubalibre, la sucrera, els tovallons rebregats, les molles de pa, un parell de taques a les estovalles... Potser li hagués hagut de parlar de la Susanna a la Roser; posats a sincerar-se... Potser fins i tot hauria anat bé introduir aquesta dada que, segons com es mirés, el revalorava... O potser no, vés a saber; potser encara hauria estat afegir llenya al foc. Tal com estaven les coses, potser fóra convenient suspendre les classes... O potser no, al menys el cos de la Susanna era un certesa on agafar-se...
El cambrer amb el conill va posar fi als dubtes d’en Joan, que es va abraonar damunt de l’olorosa samfaina i per uns minuts es va oblidar de tot.
Enllaços de compra de l'edició digital
Amazon (format MOVI per a Kindle)
La Casa del Libro (format EPUB)