He trigat tres mesos a llegir-lo; de juliol a setembre. La raó? L’havia de deixar, no podia suportar tant de dolor abocat en aquelles pàgines i l’havia de tancar i llegir alguna altra cosa. Hi havia monòlegs ―perquè l’obra es composa d’un grapat de monòlegs de persones que van viure directament la catàstrofe de Txernòbil― que em deixaven atordit i amb una sensació d’abatiment aclaparadora. Sentir una vegada i una altra narrar la tragèdia, sempre sota mirades diferents, perquè tots ho som, de diferents, ho som nosaltres, ho és la nostra mirada sobre el món i ho són les nostres vides, era la confirmació d’una intuïció: errem per l’espai infinit sense rumb ni coneixement, actuem amb una ceguesa totxa, la nostra intel·ligència està limitada per l’egoisme més ferotge, i, a escala d’espècie, ens comportem com descerebrats. Un cuc, des de la seva irracionalitat, és incapaç d’actuar en contra d’ell mateix; nosaltres, des de la racionalitat, sí que ho fem. Txernòbil n’és la prova més evident.
A Txernòbil va fallar tot: la societat, la tecnologia i l’ésser humà; a Txernòbil va fallar la civilització, antiga i moderna, la civilització sencera en tot el seu recorregut al llarg de la prehistòria i la història fins aquell 26 d’abril de 1986. Un cúmul inevitable de desencerts ―inevitable perquè el desencert forma part de nosaltres― va conduir a l’explosió del reactor número 4 de la central nuclear de Txernòbil i és va desencadenar un procés natural de conseqüències devastadores. Natural perquè la radiació ho és, de natural, i totes les reaccions que es produeixen quan ens hi exposem també ho són; el que no ho és, de natural, és que siguem nosaltres mateixos els que provoquem l’aparició d’una radiació mortal, capaç d’acabar amb la vida de centenars de milers de persones i de deixar vastos territoris contaminats durant centenars de milers d’anys. O potser sí que ho és, lamentablement.
Svetlana Aleksiévitx és bielorussa i ella i la seva família van viure molt de prop la catàstrofe i les seves conseqüències: la confusió dels primers moments, l’engany de les autoritats, les malalties i la mort, el sofriment de milers i milers de persones que veien com de la nit al dia ho perdien tot ―casa, familiars, amics i territori― i finalment, el fracàs de tot un model de societat. Perquè Txernòbil va ser la culminació del deteriorament moral i social del comunisme soviètic i la seva ensulsiada definitiva. Txernòbil significa la crisi d’una utopia que va niar en l’ideari del segle XX i que, abans que el segle s’acabi, es manifesta com un fracàs desmoralitzador. Desmoralitzador perquè una vegada més s’evidencia la nostra incapacitat per convertir les utopies en realitats que facin avançar la civilització cap a la meta del benestar general, un benestar que ens abraci a tots sense distinció de sexes, races i condició. L’assaig ha sortit malament. Tornem a començar. Mentrestant, la situació és la que és. Les desigualtats s’accentuen, la violència ens penetra i ens arrossega a la barbàrie i ens devorem els uns als altres com feres a la selva. Certament hi ha accions heroiques, individus que generosament se sacrifiquen per la comunitat ―n’hi va haver a Txernòbil i n’hi ha arreu, diàriament. Però de què serveix el sacrifici d’uns quants quan qui traça el camí, qui arrossega les masses, cec de futur, les aboca a l’abisme?
La pregària de Txernòbil és un llibre ple de dolor i que fa patir, però també és un llibre que ens mostra l’ésser humà en tota la seva grandesa i misèria i que ajuda a conèixer-nos i a saber on som i què tenim al davant. És un llibre que, malgrat la congoixa i la reiteració ―en realitat el que llegim són variacions sobre un mateix tema―, val la pena de llegir per l’experiència personal que reporta, perquè no tan sols proporciona coneixement sinó que estimula el pensament i ens enriqueix. I acabo amb una frase, no d’Svetlana Aleksiévitx, com correspondria, sinó d’Antoine Saint-Exupéry. A Pilot de guerra l’autor francès diu: “Una mala literatura ens ha parlat de la necessitat d’evasió. És cert que es fuig per buscar l’extensió (interior). Però l’extensió no es troba. Es funda. I l’evasió no ha dut mai enlloc.”
Per la seva obra original, lúcida i valenta, Svetlana Aleksiévitx ha obtingut el Premi Nobel de Literatura de l’any 2015. Actualment resideix a Minks, capital de Bielorússia, però de l’any 2000 al 2011 va haver de viure exiliada a Paris, Göteborg i Berlín fugint de la persecució del règim del president Aleksandr Lukaixenko.