D’ençà que sóc a Son Bauló he fet tres lectures i de les tres només una m’ha agradat prou com per reflexionar sobre ella. Es tracta de La banda de Berlín, del periodista i educador social Ernst Haffner, que du com a subtítol Germans de sang –nom de la colla de nois de la qual formen part els protagonistes.
Aquesta novel·la va ser publicada per primera vegada l’any 1932 amb el títol Joves als carrers de Berlín, i quan els nazis van pujar al poder, va ser prohibida i cremada públicament entre molts altres llibres que no agradaven a les autoritats nacionalsocialistes. L’editor alemany Peter Graf, que el 2013 va reeditar la novel·la i la va treure de l’oblit, ens informa en el pròleg que a finals dels anys trenta, Ernst Haffner va ser citat pel Servei Bibliogràfic del Reich i, tot seguit, se li perd el rastre i no se’n sap res més. El tarannà del règim nazi no fa suposar res de bo per al pobre Haffner.
La banda de Berlín és un retrat cru i precís de la situació en què van viure milers de nois alemanys durant la dècada dels anys 30 del segle passat a Berlín i d’altres ciutats. La derrota a la Primera Guerra Mundial va conduir a Alemanya a una crisi econòmica i social profunda, les conseqüències més penoses de la qual van patir-les els més febles. Nois que havien perdut la seva família en el decurs de la guerra van ser reclosos en centres d’acollida, en els quals les males condicions de vida i la dura disciplina els empenyien a fugir-ne. A la ciutat, s’agrupen en petites bandes per tal de sobreviure i, davant de la impossibilitat d’una sortida honrada, la duresa de la vida al carrer i la por a retornar als centres els porta a delinquir.
Amb un estil auster, gairebé de crònica periodística, Haffner ens presenta la banda dels Germans de sang i ens explica la procedència d’uns quants dels seus membres i les seves dificultats per sobreviure. L’experiència directa de l’autor com a treballador social a Berlin es reflecteix en una pintura realista i desesperançada d’una joventut desposseïda de tot, bona part de la qual hauria d’acabar nodrint el partit nacionalsocialista i deixant la vida en els camps de batalla de la Segona Guerra Mundial.
Tal com apunta l’editor en el pròleg, La banda de Berlín ens presenta uns fets del passat dels quals n’hauríem de saber treure conclusions. Perquè, malauradament, avui, una part d’Europa torna a viure una crisi econòmica i demogràfica que està omplint de nou les ciutats de persones marginades que dormen als carrers i demanen caritat a les cantonades i a les portes dels supermercats com a única possibilitat de subsistir. Hauríem de saber reaccionar a temps i evitar que la desesperació torni a encendre la metxa de la confrontació, com va passar fa encara no un segle; hauríem de mirar d’organitzar-nos millor i distribuir millor els recursos. Que els poders econòmics siguin els que organitzen el món, és com aquell individu que es regeix, no pel cervell, sinó pel seu ventre. La salut del ésser humà no és tan sols la justa harmonia del seu cos, sinó també la del seu entorn –humanitat i planeta. I en aquest aspecte encara som lluny de poder gaudir d’una salut plena que ens apropi al benestar general. Hi ha massa dolor arreu del món, i allò que tenim en comú com a espècie fa que el sentim com una malaltia que pertorba les nostres consciències. (Això quan encara no estan embotides pel sistema.)
Les altres dues lectures que he fet són:
Ordres sagrades, de Benjamin Black. Una nova i decebedora història amb el doctor Quirke com a protagonista, que enterra definitivament en la mediocritat les esperances renovadores del gènere policíal que l’autor va despertar amb El secret de Christine Fall (2007).
I L’illa del Tresor, de Robert Louis Stevenson. L’encàrrec de fer-ne una adaptació m’ha dut a rellegir amb cura aquest clàssic de la literatura d’aventures. I malgrat que l’obra de Stevenson és de les més sòlides del gènere, no deixa de ser tan poc nutritiva intel·lectualment con una sopa de lletuga. És cert que L'illa del Tresor no peca de misògina i racista com d’altres obres d’autors del segle XIX considerats clàssics d’aquest gènere, no obstant això dubto que els seus elements argumentals tinguin algun interès per als adolescents d’avui dia. Crec que caldria revisar l’oferta de clàssics juvenils i enterrar-ne uns quants definitivament –Verne, Salgari, Walter Scott, Rider Haggard...–, no tan sols per la seva més que dubtosa qualitat literària, sinó pels valors polsosos i caducs que transmeten.