Va arribar un moment que en Josep Maria Beà va dir: “Prou, ja no dibuixo més!” Eren els anys noranta i des de feia més d’una dècada havia assolit el reconeixement internacional com a autor de còmics i havia passat a coeditar la revista Rambla, una de les més prestigioses del moment i on publicaven alguns del millors dibuixants espanyols. A partir d’aquest “Prou!”, la seva activitat es va diversificar i va començar a construir maquetes de naus espacials, escriure novel·les, experimentar amb l’ordinador amb encàrrecs editorials i publicitaris, a tocar la guitarra i a compondre música. I jo em preguntava com algú amb aquella capacitat tan extraordinària de plasmar realitat i fantasia a base de traços sobre el paper podia renunciar a exercir-la i a continuar meravellant-nos. I malgrat parlar-ne amb ell més d’una vegada, mai no vaig acabar de comprendre aquella deserció d’una activitat en la qual excel·lia.
Amb els anys i a la vista de la seva obra reeditada, crec que ho comprenc, i encara l’admiro més per l’honestedat i maduresa que va demostrar en prendre aquella decisió. Dibuixant professional des dels catorze anys, lluitant per trobar un estil propi fins aconseguir-ho i, tot seguit, posar-lo al servei de la seva ment inquieta i imaginativa, després d’experimentar amb tots els registres possibles del dibuix, des del realisme minuciós a la caricatura àcida passant per l’abstracció, i d’emprar temàtiques i formats diversos com a historietista, va arribar un moment que no hi havia més reptes. Havia fet tot el recorregut que havia de fer i continuar significava embrutir-se reproduint-se a si mateix. Tocava tancar una etapa de la seva vida a la qual s’hi havia dedicat en cos i ànima des de la infantesa; primer, deixant-se seduir per un llenguatge i, després, aprenent-lo i emprant-lo amb mestria. Ja no podia donar res millor en aquest camp. Ho va intuir i en una mostra més d’intel·ligència, va desar el llapis al plumier, va posar el tap a l’ampolleta de tinta xinesa, va apagar el flexo i va abandonar l’estudi de dibuixant de còmics.
La recent publicació del llibre Josep Maria Beà. El hombre de los mil estilos (Trilita Ediciones. Barcelona, 2017), on es recull la major part de l’obra que va publicar sota signatures diferents durant els anys vuitanta i es mostra el seu recorregut estilístic fugint del seu propi segell, m’han fet entendre finalment la seva retirada professional. I, ara, l’encert d’aquesta retirada a temps dóna els seus fruits. Perquè en l’obra de Josep Maria Beà no hi ha ni un sol signe de cansament que la devaluï; és una obra tensa i vigent, que posa de manifest el seu gran talent i que, malgrat el temps transcorregut des de la seva creació, està obtenint crítiques excel·lents i el ressò mediàtic que es mereix un artista com ell.
Enhorabona amic Beà!