Jorge Oteiza, o l'alquímia de l'art

Des del 27 de setembre fins al 22 de gener, a La Pedrera hi ha una exposició de l’escultor basc Jorge Oteiza. Fa uns dies hi vaig anar. No hi havia gaire gent. El seu art, basat en la reflexió i l’experimentació, no resulta tan atractiu per al gran públic com un pintor impressionista o un escultor barroc. Tanmateix, el compromís d’aquest artista amb el món que l’envolta i amb el procés de transformació de l’home és un dels més interessants i apassionats que he conegut. I, la veritat, vaig sortir de l’exposició amb la satisfacció d’haver descobert una vida extraordinària i una obra intensa, intel·ligent i bella. Contemplant les figures d’Oteiza, seguint el fil de les seves passes vitals i el seu pensament, sentint de fons la seva veu, que m’arribava des d’una sala on projectaven un documental, vaig sentir el goig de la creació, el desafiament del compromís, la força de la idea convertida en eina i motor d’una tasca, el vigor d’una obsessió. 

Coneixia d'oïda la rellevància que la figura d’Oteiza ha tingut dins de l’art contemporani, però no tenia un coneixement directe de l’home i de la seva obra. La visita a l’exposició va ser com la constatació del sentit profund que l’art pot arribar a tenir en una vida. Perquè Oteiza va viure per crear i per convertir l’art en un camí cap a la humanització. Segons ell, l’art no canvia el món, és a l’home a qui canvia a través d’un procés de depuració espiritual, i és aquest home transformat per l’art, l’artista, qui, des de la vida, pot transformar la realitat. Oteiza, doncs, concep l’art com una mena de procés alquímic que té la capacitat de potenciar en l’home el millor d’ell mateix. I cap als anys seixanta, conseqüent amb aquesta idea, Oteiza abandona l’escultura i es lliura a confeccionar i posar en marxa un projecte pedagògic que busca la renovació social a través de l’art; durant un temps tots els seus esforços es dirigeixen a desvetllar un home nou a partir de l’educació estètica dels diferents col·lectius que conformen la societat, començant pels infants. Fruit d’aquesta iniciativa és la consolidació del moviment cultural anomenat Escola Basca, amb el qual pretén fomentar la realització de manifestacions artístiques inspirades en la cultura popular basca a la fi de potenciar-ne el valor identitari.

L’exposició és una mostra de la seva trajectòria artística, des de l’etapa figurativa inicial ―un figuratiu sempre molt personal i on s’apunta la seva obsessió pel buidatge de la matèria― fins a l’abstracció espacial de la seva última etapa, on aborda l’obra escultòrica a través del concepte del buit. Són obres en les quals l’espai buit ―desocupat, en diu ell― passa a ser el que dóna volum a la peça, resolta únicament amb simples plans matèrics que se juxtaposen i s’intersequen. Resulta sorprenent com, a mans de l’artista, simples làmines de metall poden arribar a construir formes tan elegants i belles, d’una harmonia que asserena.

Normalment no m’hi passo gaire estona en les exposicions; llegeixo per sobre els panells informatius i miro amb deteniment poques peces. Busco més l’impacte general, la sensació o l’emoció del conjunt de l’obra, i m’entretinc en allò que més em sorprèn o m’impressiona. És a partir d’aquí que m’hi interesso i m’hi endinso més. I quan arribo al final, si m’ha agradat, torno enrere per fer-hi un repàs i, aleshores jugo a veure quina peça m’enduria a casa. Sempre n’hi ha una o dues davant les quals sento el desig de la possessió. Però aquesta vegada, davant les caixes buides d’Oteiza em vaig trobar que no em podia decidir per una; em semblaven tan fascinants i suggeridores, tan precises en la seva execució i tan originals conceptualment que em van venir ganes d’endur-me-les totes i distribuir-les per casa perquè em fessin companyia i m’inspiressin pensament elevats que em consolessin de viure en aquest món tan trasbalsat i allunyat de l’ideal d’harmonia del gran artista basc.