In love with Shakespeare

En un interval de pocs dies Shakespeare ha entrat dues vegadesa la meva vida. La primera a través del muntatge teatral Amor & Shakespeare, que es representa al Poliorama; la segona amb la pel·lícula Campanades a mitjanit, d’Orson Welles, que dimarts passat va emetre la 2 en el programa Historia de nuestro cine. Per cert, un programa que ens ha obsequiat amb veritables esperpents cinematogràfics, trets de les catacumbes de la Filmoteca Nacional.

Amor & Shakespeare reuneix en un mateix espai escènic vuit parelles d’enamorats shakespearianes: Proteu/Júlia i Valentí/Sílvia, de Els dos cavallers de Verona; Benedicte/Beatriu i Claudi/Hero, de Molt soroll per no res; i els quatre cavallers ―Ferran, rei de Navarra, Berowne, Longaville i Dumaine―  i les quatre dames ―Princesa de França, Rosalina, Maria i Caterina―, de Penes d’amor perdudes. Les diferents trames, hàbilment intercalades, són introduïdes pel clàssic personatge del bufó, tan freqüent en les obres de Shakespeare. La bona feina de Guillem Jordi-Graells (dramatúrgia), Josep Maria Mestres (director) i Joan Sellent (traductor) es veu corresposta per una bona interpretació d’Ariadna Gil, Mercè Pons, Rosa Renom i Sílvia Bel, en els papers femenins, i Aleix Albareda, Àlex Casanovas, Joel Joan i Jordi Boixaderas, en els masculins. Excel·lent Laura Aubert en el paper de bufó. Un muntatge intel·ligent i divertit, que ens ofereix la vis còmica de Shakespeare.

Campanades a mitjanit (Falstaff. Chimes at midnight, 1965) gira al voltant de la figura de Falstaff, que apareix en tres obres de Shakespeare ―Enric IV, Enric V i Les alegres casades de Windsor. Orson Welles va escriure el guió i va interpretar el paper de Falstaff seduït pel personatge, que considerava el millor que havia creat el dramaturg anglès. Covard, fanfarró, alegre i faldiller, el ja vell i gras Falstaff és l’amic de gresca del príncep Hal, hereu d’Enric IV, arribat al tron d’Anglaterra amb males arts. Els nobles opositors al rei es revolten i preparen un exèrcit mentre Hal es diverteix amb Falstaff. Aquest comportament desespera el seu pare, que cau malalt. Hal el va a veure al palau i es compromet a canviar. La batalla que enfronta les tropes reials amb les dels opositors es resolt a favor d’Enric IV, que mor tot just haver vençut. En ser nomenat rei, Hal rebutja el seu antic amic i el desterra. Falstaff mor de pena i decepció.

La pel·lícula, rodada a Espanya amb molt baix pressupost, compta amb una fotografia en blanc i negre excel·lent d'Edmond Richard, amb les sòlides interpretacions d’Orson Wells i de John Gielgud en el paper d’Enric IV, i amb una realització magnífica, en la qual els primers plans i el muntatge creen un ritme àgil, gairebé vertiginós en alguns moments, en una pel·lícula que descansa sobre el diàleg. La seqüència de la batalla té una resolució quan a llenguatge cinematogràfic magistral, que ha servit de model a posteriors escenes similars.  Tanmateix, reconec que la pel·lícula pot resultar feixuga per a qui no senti fascinació per Shakespeare i vegi el cinema com un simple entreteniment.

Jo, cada vegada que escolto la veu de Shakespeare en condicions ―bons actors, bones traduccions, bones adaptacions― em sento confortat i m’omple una agradable sensació de plenitud. La força dels mots, l’enginy , el ritme de la frase, les imatges evocades, tot em condueix cap a una mena d’èxtasi emocional i intel·lectual que fa que m’oblidi de la vilesa que ens envolta, de l’estupidesa d’una espècie entossudida en exterminar-se, del llogater del pis del carrer de Sants que fa tres mesos que no em paga, i senti una gratitud immensa per l’home que va escriure Hamlet, pels meus pares i mestres que em van donar educació, per les dones que m’han ajudat a madurar a còpia de disgustos i pels amics, companys i coneguts que m’han acompanyat i m’acompanyen en aquesta experiència vital que pot arribar a ser tan grata.

(Imatges baixades d'Internet)