Formentera

La setmana passada la Isabel va anar a Formentera per examinar de selectivitat i jo la vaig acompanyar. Feia més de trenta anys que no hi anava a l’estiu. La darrera vegada que hi vaig ser fou a finals d’octubre del 2000 i vaig agafar uns dies ventosos i frescos amb uns celatges ennuvolats que es reflectien als estanys i als cristal·litzadors de les antigues salines. Ho recordo perquè em vaig atipar de fer fotografies d’espectaculars paisatges duplicats per l’efecte mirall.

Però en aquesta ocasió la visita a Formentera ha estat deceberora. El record de les tranquil·les excursions en bicicleta cap a cala Saona o al cap de Barbaria de finals dels anys vuitanta ­­—que és quan calculo que hi vaig ser— ha estat substituït per una realitat de massificació turística, sobretot d’italians, que es movien frenèticament d’un cantó a l’altre de l’illa en cotxe i ciclomotor a la recerca de cales i sorrals on passar el dia torrant-se al sol. A Illetes i a la platja de Llevant han hagut de regular l’entrada de banyistes a causa dels col·lapses que es formaven. A la cala del Mort, a la platja de Migjorn, no hi cabia ni una agulla, i allà on l’arenal és més ample i acollidor hi ha hotels i xiringuitos amb música i para-sols. A les zones de bany, llargues passarel·les de fusta et permeten desplaçar-te ran de costa a la recerca del teu racó ideal mentre t’arriben els efluvis de coco dels olis i cremes solars i contemples la gran exposició de cossos bruns i tatuats amb tangues i bikinis que esperen, pacients, que el dia declini par anar a fer una copa i ballar. Diverses companyies de ferris aboquen cada mitja hora carregaments de turistes que venen d’Eivissa a passar el dia i la Savina és un formigueig de gent que busca els autobusos que els han de dur a la platja o que lloguen cotxes i ciclomotors per desplaçar-se pel seu compte. I tot això sota un sol esborronador que et fa bullir el cervell. Admirable!

Davant d’aquest panorama i amb hores lliures mentre la Isabel vigilava que les dues formenterenques que s’examinaven no copiessin, vaig optar per fer turisme històric i arribar-me a les quatre torres de defensa edificades entre 1762 i 1763 que, ubicades en punts estratègics elegits per l’aleshores capità general de les Illes Balears D. Francisco de Paula Bucarelli y Ursúa, són de les poques coses genuïnes que encara queden a Formentera. La més aïllada és la de la Gavina. Hi arribes amb poc més de mitja hora de caminada solitària des de la zona d’aparcament de Can Marroig. També has de caminar, però menys, per arribar a la torre des Garroveret, al cap de Barbaria. En aquesta, com és a prop del far, els turistes més emprenedors s’hi acosten i t’hi pots trobar gent, sobretot a l’horabaixa, que és quan fa més bo caminar. Les altres dues, la de Punta Prima i la del Pi des Català han quedat integrades en espais urbanitzats, amb xalets i bungalows ben a prop. Totes les torres van ser construïdes per l’enginyer militar José García Martínez, amb projecte de Joan Ballester, i són idèntiques. Es tracta d’edificis de planta circular i estructura troncocònica, de nou metres d’alt i dues plantes, amb una escala de caragol interior que comunica la planta baixa, on hi havia el polvorí, amb la terrassa, on hi havia una peça d’artilleria. S’accedia a l’interior per una porta situada a la primera planta, a uns quatre metres de terra, i són fetes amb pedra calcària i morter de cal.

Tot i que no són res de l’altre món, jo les trobo suggeridores i evoquen un temps en què Formentera era tan sols una illa de pescadors, pagesos i saliners i un punt de vigilància del moviment de vaixells per la Mediterrània. Després van arribar els primers turistes a la recerca de pau i tranquil·litat, seguits dels hippies i els seus porros i, finalment, la massificació de sol, platja i amor. Una pena!