Dijous passat vaig anar a la inauguració de l’exposició L’ètica de les petites coses, Escola Massana 85 anys, amb la qual s’ha volgut celebrar aquest aniversari. M’hi va convidar el meu amic Josep Mª Vidal, alies Xema Vidal, que ha estat qui ha donat forma a l’exposició i qui durant uns quants anys va dirigir l’escola.
L’Escola Massana és tot un referent a Barcelona per als que ens hem interessat en algun moment en les arts plàstiques, ja que era el lloc on es podia aprendre totes aquelles tècniques i oficis que hi estan relacionats. El meu gust, de noi, pel dibuix i la pintura va fer que en algun moment em plantegés d’anar-hi. Però el meu pare volia uns estudis més “seriosos” per al fill i va dirigir-me cap a la universitat. I allà vaig estar divagant d’una especialitat a una altra fins acabar fent Geografia. No, jo no vaig anar a la Massana, i sempre ho he sentit com un anhel no complert. I aquest sentiment de pèrdua el vaig tornar a sentir veient l’exposició.
L’exposició consisteix en 85 peces cedides per 85 exalumnes amb l’únic requisit que fossin peces representatives del seu pas per l’escola, no tan sols professionalment, sinó com a vivència personal. I és aquí on vaig sentir que m’havia perdut una experiència vital important en no anar-hi. Cada peça està exposada amb un text, i aquests textos mostren en tots els cassos la influència de l’escola en la vida dels seus alumnes. Llegint-los s’arriba a pensar que el pas per la Massana és una mena d’iniciació, després de la qual l’iniciat retorna al món transformat i amb valors que el converteixen en un individu diferent i millor que el d’abans. Les paraules d’agraïment són arreu, als professors, als companys, a les aules, a les parets, a les festes, a l’atmosfera... Les confessions més íntimes i emocionades es repeteixen... Hi ha qui ha fet carrera professional de la creació, hi ha qui no, hi ha noms reputats dins de cada branca d’estudis, hi ha qui s’ha dedicat a l’ensenyament de la filosofia, a fer de forner o qualsevol altra cosa que poc o res té a veure amb el que va aprendre a l’escola; però en tots els cassos el reconeixement és el mateix: la petjada de la Massana és quelcom inesborrable.
A Ia inauguració hi havia força gent, la majoria gent d’una certa edat, amb vestits informals, amb barbes i cabells llargs, ara ja canosos, gent que podríem qualificar d’original i que em van remetre al passat, a aquells amics amb els quals vaig compartir una matinera afició pel cinema, alguns dels quals eren alumnes de l’escola. Us estic parlant de 1965 o 1966. Era com si els retrobés una pila d’anys després. I vaig pensar que el trànsit per la Massana, no tan sols comunicava uns coneixements, sinó que configurava personalitats, consolidava estètiques, elaborava opinions, proporcionava codis d’interpretació; en definitiva, aportava a la societat barcelonina un individu característic i distingible: el “massanero”.
Durant el temps que en Xema i jo vam viure un segon moment de convergència vital ―el primer havia estat a la infantesa―, vaig respirar intensament l’aire de l’escola i vaig poder observar de prop relacions i activitats, vaig assistir a celebracions, festes i debats; d’alguna manera vaig participar del seu tarannà obert. I encara que fos molt tangencialment, aquell contacte m’estimulava i repercutia positivament en la meva vida. Van ser moments d’un grat record. Per això, potser, vaig viure el relat de l’exposició com la confirmació d’una sensació de pèrdua que ja havia intuït i que tots aquells textos provaven. L’Escola Massana ha proporcionat a Barcelona i a la societat professionals en les diferents branques de les arts aplicades i el disseny, certament, però també ha dotat de valors i actituds propis a unes quantes generacions de joves i no tan joves que han passat per les seves aules i els ha obert a nous horitzons. Crec que aquest és el seu legat més important. I confio que perduri.
(Fotografies baixades d'Internet)