El darrer i sorprenent film de Paul Verhoeven
De Paul Verhoeven he vist els seus tres èxits més coneguts: Delicias turcas (Turks Fruit, 1973), de l’etapa inicial als Països Baixos, i RoboCop (1987) i Instinto bàsico (Basic Instinct, 1992), de l’etapa als Estats Units. I si bé la primera em va semblar intensa i prometedora, les altres dues no deixen de ser productes ben articulats d’un cinema estatunidenc que busca més l’entreteniment que la reflexió. Potser és per això, perquè creia Verhoeven lliurat a l’engranatge comercial del cinema nord-americà, que m’ha sorprès tant Elle (2016).
En primer lloc he de dir que Elle és Isabelle Huppert, i no em refereixo únicament al fet que sigui l’actriu francesa qui encarna Michèle, la protagonista, sinó que la pel·lícula és ella i la seva extraordinària interpretació. La càmera la segueix constantment en les seves anades i vingudes enèrgiques i nervioses pels espais on es desenvolupa la trama. El ritme del film és el ritme que ella imprimeix al personatge; la seva fredor, la seva intensitat, la seva cruesa i, també, la seva inquietud impregnen el relat i el porten del drama a la comèdia amb una facilitat i una credibilitat insuperables.
Des de la primera seqüència l’espectador és raptat i sacsejat per fets sorprenents i situacions convencionals que, amb Michèle per entremig, mai ho acaben de ser, de convencionals. Perquè aquesta dona de negocis, separada d’un marit atent, amb un fill extraviat, una mare ardent malgrat l’edat, un pare a la presó per múltiple assassinat, una amiga i sòcia a qui enganya amb el marit i un violador que l’encalça, no ho és, de convencional. I en aquesta relació de personatges no ens podem oblidar dels veïns que té al davant de casa: un atractiu broker i la seva dona.
La crítica s’ha fixat sobretot en la manera com Verhoeven torna a abordar el tema del sexe, un tema recurrent en la seva filmografia. Però Elle no es limita a presentar una gamma ben diversa de pràctiques sexuals, sinó que es delecta en fer un dibuix àgil i acurat dels personatges mitjançant una elecció intel·ligent de les situacions en les quals es manifesten i uns diàlegs directes i concisos. El sexe és un element més del món dislocat de la protagonista.
Al cartell de promoció es presenta Elle com un thriller, i, certament, a la pel·lícula no li falta intriga i emoció. Però tampoc no estem davant d’un thriller convencional; aquí no hi ha ni policies, ni detectius, ni periodistes espavilats, ni sàdics criminals ―l’únic que surt porta trenta anys empresonat―; aquí, qui vol descobrir el seu agressor és la pròpia víctima, Michèle, i sense convertir-ho en una obsessió venjativa, sinó com una acció més a incorporar en la seva vida trepidant.
Evidentment, no desvetllaré el desenllaç; només diré que ni ha més d’un, i tots ells sorprenents i en registres diferents. Al final, tot queda resolt i els personatges semblen entrar en una fase d’assossegament. Qui no ho està, d’assossegat, després de presenciar aquesta història basada en una novel·la de Philippe Djian ―Oh...! (2012)― i que Verhoeven porta amb encert a la pantalla, és l’espectador, que necessita uns minuts de calma per digerir tot el que ha vist.