A començament de la dècada dels setanta, quan la novel·la llatinoamericana estava de moda, jo estudiava Filologia Hispànica a la UB i em vaig matricular d’una assignatura que es deia Novela Hispanoamericana. La donava la doctora Violant, una dona prima i amable, que amagava la seva timidesa darrere un somriure permanent i que solia vestir bruses de colors clars, jaquetetes de punt i faldilles prisades de quadros escocesos passades de moda. Amb el seu guiatge vaig conèixer l'obra de Rómulo Gallegos, Ernesto Sabato, Alejo Carpentier, Miguel Ángel Asturias, José Eustasio Rivera, Jorge Luis Borges, Arturo Uslar Pietri, Juan Carlos Onetti i, naturalment, els quatre grans noms de l’anomenat boom llatinoamericà: l’argentí Julio Cortázar, el colombià Gabriel García Márquez, el mexicà Carlos Fuentes i el peruà Mario Vargas Llosa.
De Vargas Llosa vaig llegir la seva primera obra: Los jefes (1959), La ciudad y los perros (1963), La casa verde (1966), Los cachorros (1967), Pantaleón y las visitadores (1973) y El hablador (1987); després, la seva entrada en política defensant postulats liberals de centredreta i aliant-se amb els oligarques del país, me’l va fer antipàtic i vaig deixar de seguir-lo. I si l’he tornat a llegir és per mala consciència. Però no sobre la meva opinió respecte d’ell, sinó perquè la novel·la El sueño del celta (2010) me la van regalar uns amics que veig sovint i em sabia greu no poder-los dir-ne res. De manera que, deixant de banda l’antipatia, la vaig agafar de la prestatgeria i em vaig posar a llegir-la.
I novament la prosa precisa i fluïda de Vargas Llosa em va atrapar. Però el que em va enganxar més de la novel·la va ser el tema. A El sueño del celta, l’autor relata la vida de Roger Casement, un irlandès idealista que, de molt jove, va anar a Àfrica, on va conèixer l’explorador Stanley, amb qui, entre 1884 i 1885, va col·laborar en l’exploració de la conca del riu Congo sota el patrocini de Leopold II de Bèlgica. Però les bones intencions que el duen a l’Àfrica negra xoquen amb la realitat i el 1989 torna a Anglaterra decebut i amb un propòsit: desemmascarar el que està passant a la colònia belga de l’Estat Independent del Congo. L’any 1903, Roger Casament torna al Congo belga com a consol britànic i, per encàrrec del Foreign Office, elabora un informe on posa al descobert la crueltat amb què actua sobre la població indígena la companyia belga que explota els arbres del cautxú a la selva congolesa. Càstigs brutals, segrestos, mutilacions, assassinats, tot val per tal d’obligar a complir les quotes de cautxú que els treballadors, reclutats als poblats sota coacció o directament per la força, tenen assignades.
És el naixement de la indústria de l’automòbil i la demanda de cautxú es dispara. El làtex es paga a preu d’or i allà on hi ha boscos d’Hevea es desencadena una veritable febre del cautxú. I Roger Casament, que ha obtingut una gran popularitat arran de l’informe sobre el Congo, torna a ser enviat pel Foreign Office per informar d’una situació d’explotació semblant a la regió del Putumayo (Perú). La visita a la selva amazònica el torna a posar en contacte amb la brutalitat humana més extrema, i, a costa d’arriscar la salut i la vida, aconsegueix recollir evidències suficients per redactar un informe demolidor. Els seus caps al Foreign Office el feliciten i Gran Bretanya el cobreix d’honors i li atorga el títol de sir. Però al llarg de tot aquest temps, Casement ha reflexionat sobre la llibertat dels pobles i el domini colonial, i no pot evitar establir un paral·lelisme amb la situació que viu el poble irlandès. A partir d’aquí, Roger Casement es converteix en un fervent nacionalista i lluita contra el país al qual ha servit i que li ha proporcionat títols, fama i diners. Som en el marc de la Primera Guerra Mundial i els britànics li fan pagar cara la traïció.
Roger Casement és un personatge real, que va viure a cavall dels segles XIX i XX. Després de patir una campanya difamatòria i morir ignominiosament en una presó de Londres, el seu cadàver va ser repatriat a Irlanda l’any 1965, on centenars de milers de persones van desfilar davant del seu fèretre. Va ser enterrat al cementiri de Glasnevin, a Dublín, i Éamonn de Valera, heroi nacionalista i, aleshores, president de la República d’Irlanda, va dir unes paraules en honor seu.
El sueño del celta és un relat biogràfic documentat i emotiu sobre un home turmentat, que lluita tossudament contra la injustícia i en favor de la llibertat dels pobles. És curiós com el posicionament crític del Vargas Llosa escriptor amb el colonialisme espoliador i amb tot el que hi va associat que mostra en aquesta novel·la, conviu amb el polític conservador i l’intel·lectual que s’integra a la jet-set i omple les pàgines de les revistes del cor. D’això se’n diu tenir una intel·ligència dúctil, capaç d’evolucionar i adaptar-se als vents que bufen. Precisament tot el contrari del que va ser el seu personatge. Potser per això el retrata amb tanta admiració.