Exposició de William Kentridge al CCCB
Fa un parell de setmanes vaig anar a l’exposició El que no està dibuixat, al CCCB, de l’artista sud-africà William Kentridge. No el coneixia i hi vaig anar perquè havia rebut una targeta d’invitació, la Isabel venia a Barcelona i vaig pensar que seria una activitat que li podria agradar. El meu interès per l’art hi és, però, no sé per què, em mobilitza poques vegades, i si quan em mobilitza, encerto amb l’artista, em recrimino no dedicar-hi més temps i esforç. I així em va passar en el cas de William Kentridge.
Kentridge és un artista multidisciplinari, de reconegut prestigi internacional i que a l’exposició del CCCB mostra la seva obra cinematogràfica d’animació, tapissos i uns quants dibuixos al carbó. També ha dirigit muntatges operístics, ha fet gravats, collages i escultures, a més d’escriure i realitzar performances. L’any 2016 va fundar el Centre for the Less Good Idea (Centre per a la idea menys bona) a la seva ciutat natal, Johannesburg, on es dóna suport a projectes d’arts experimentals, integradores i transversals.
El nucli de l’exposició el componen els curtmetratges d’animació que Kentridge realitza entre 1989 i 2020. El subjecte de l’animació són dibuixos fets al carbó, amb tocs de color en alguns cassos, de traç enèrgic i superfícies difuminades a base d’esborrar i tornar a dibuixar al damunt. La tècnica emprada per aconseguir l'animació ha estat la tradicional d’aquest gènere cinematogràfic: filmar dibuix a dibuix en pel·lícula de 16 o 35 mm, tret del darrer, que es fa en vídeo. En total són 11 films, de durades que van entre els 3 i els 10 minuts, on, a través de dos personatges antitètics, l’industrial i exitós home de negocis Soho Eckstein i el poeta Felix Tietlebaum, l’artista reflexiona sobre la societat sud-africana i els seus traumes derivats d’un procés històric carregat de violència i dolor: l’apartheid. Però la seva reflexió traspassa la superfície de la crònica o la denúncia i s’endinsa en l’anima humana i els seus dubtes i remordiments.
Complementen els films una sèrie de tapissos de grans dimensions, en els quals Kentridge, sobre un fons de cartografies i elements de color, dibuixa negres siluetes que semblen extretes de les seves pel·lícules. També es mostren, emmarcats, un quants dels dibuixos realitzats per a les animacions.
Però la peça més sorprenent i fascinant és, sens dubte, el llarg fris en moviment que evoca una processó ritual, una manifestació de desposseïts, un èxode de refugiats, una desfilada festiva i una dansa de la mort, tot a l’hora. Les figures van apareixent per l’esquerra en forma de siluetes sobre un fons musical i es desplacen davant la teva mirada mostrant en els seus moviments tota la càrrega d’infortuni, d’esperança o de felicitat. Són cossos que caminen pesarosos, s’estremeixen, salten i ballen, i que, successivament, et van suggerint els diferents estadis de dolor i alegria a què pot estar sotmesa l’ànima humana. I així, com ombres comunicadores d’emocions, recorren 40 metres de pantalla fins a desaparèixer per la dreta deixant un sentiment indefinit que es mou entre l’admiració per l’obra i tot la inquietud emocional que ha provocat la seva contemplació.
Una recomanació. Si el vostre interès per l’exposició va més enllà del mer entreteniment cultural, us recomano adquirir el fulletó que venen a la llibreria de l’entrada al CCCB. Serà una guia útil. Jo, com no sabia què anava a veure, ho vaig fer a la sortida i, una vegada llegit, em va saber greu no haver-ho fet abans d'entrar.