El passat mes d’abril una amiga em va recomanar la lectura de El poeta de Gaza, de Yishai Sarid. Vaig buscar el llibre a la base de dades de l'ISBN i no hi era; després vaig veure que no havia estat editat a Espanya, sinó a Mèxic, i que l’única manera de tenir-hi accés era en format e-book. Como no disposo de llibre digital i tampoc no volia iniciar una recerca sense la seguretat que valia la pena, vaig decidir demanar-li que me’l deixés.
Quan vaig tenir el llibre a les mans, vaig veure que l’any 2011 havia guanyat un premi de literatura policíaca a França, i em va estranyar que la meva amiga em recomanés una novel·la negre. Vaig pensar que potser havia caigut en la moda del consum d’aquest gènere, del qual ja n’estic vacunat. I vaig començar la lectura amb una certa prevenció.
Però no, El poeta de Gaza (Mondadori, Mèxic D.F., 2013) no és una novel·la policíaca a l'ús tot i que la protagonitza un agent del Servei de Seguretat General israelià i hi ha un objectiu criminal. Amb aquesta obra, Yishai Sarid, advocat de formació i de professió, ens ofereix un relat a través del qual sentim el batec del conflicte permanent que enfronta israelians i palestins, i, de retruc, el món occidental i el món àrab. La missió de l’agent secret és el fil conductor que ens va presentant la quotidianitat d’un tipus de vida en tensió permanent, perquè l’enemic és tan proper, que pot ser a qualsevol lloc, en qualsevol moment. Al marge de la trama, la novel·la ens acosta al drama palestí i a la neurosi israeliana, on tots són els perdedors d’una guerra sense fi. Perquè si l’objectiu de les persones és viure en pau, allà no s’hi viu: el dolor que es causen mútuament des de fa més de mig segle i que abasta ja gairebé quatre generacions, no els ho permet; el temor i la mala consciència de la usurpació violenta d’uns i l’odi dels altres corrou les vides d’ambdós pobles.
Fa anys vaig llegir les memòries de l’escriptor israelià Amos Oz —Una història d’amor i de foscor. La Magrana, 2007—, publicades l’any 2002; en elles es presentava el naixement de l’Estat d’Israel com un triomf del poble jueu, però un triomf que des del primer moment estava condemnat a ser el fracàs de la convivència amb el poble palestí, desposseït de bona part del seu territori amb la connivència internacional, tret dels països àrabs. De fet, és la política d’expansió territorial israeliana i la tolerància occidental, encapçalada pels Estats Units, les que han dut el problema palestí a un carreró sense sortida i, per extensió, a l’enfrontament entre una part dels qui professen l’Islam amb Occident. El permanent estat de guerra entre Israel i el poble palestí s’ha globalitzat i fins que en aquest punt del Mitjà Orient no hi hagi pau, no n’hi haurà arreu. Perquè la injustícia que viuen els palestins, el seu drama com a poble, ha alimentat i alimenta l’odi i la revenja dels qui els senten com a germans. Tot això es percep a El poeta de Gaza: la por, la persecució, la inseguretat constant que devalua la vida, la força de l’estat dominador i els seus mecanismes de protecció implacables, l’odi suïcida del poble marginat i perseguit..., i la vida que, tossuda, flueix i arrela en l’adversitat com el pi arrela en la roca.
Yishai Sarid escriu Limassol —títol original de la novel·la— en primera persona i amb una prosa àgil i directe, que, certament, té molt a veure amb la que s’empra a la novel·la negra, però sense el cinisme ocurrent dels clàssics del gènere ni els personatges estereotipats malgrat les variades caracteritzacions amb què els autors contemporanis s’esforcen a adornar-los —gourmets, melòmans, efeminats, faldillers, casolans... El poeta de Gaza s’acosta més al thriller psicològic de Patricia Highsmith que als enrevessats misteris d’Agatha Christie o les tribulacions venecianes de Donna Leon, i, tot i que el protagonista és un professional de l’interrogatori, res a veure amb les contínues tirallongues de preguntes i respostes de Ross Macdonald o Simenon. Per al lector atent, El poeta de Gaza és una lectura que va més enllà del que relata.
Mentre escrivia aquesta nota, remirant per internet he descobert que l’any 2012, el Club Editor va publicar la novel·la de Yishai Sarid amb el títol original, Limassol, traduïda al català de l’hebreu per Roser Lluch, la mateixa traductora que l’ha traduït al castellà per Mondadori. Potser per això, tret de trobar-te que als hotels hi ha una alberca en lloc d’una piscina i que als banys de les cases tenen una regadera en lloc d’una ducha, ningú no diria que estem davant d’una edició mexicana.