El Pech de Bugarach ens havia quedat pendent de la nostra visita al Pays de Sault del juny passat i l’hem fet aquest pont de Tots Sants. Ens ha faltat en Fèlix, però ens han acompanyat la Isabel i la Mercè. Com la vegada anterior, ens vam allotjar a Le Prebytère, al poblet de Bugarach, al peu d’aquest massís aïllat, punt culminant de les Corbières. I va ser precisament mentre sopàvem al menjador de l’hostal que ens vam assabentar de la seva reputació esotèrica.
Segons ens van contar, la muntanya de Bugarach és un centre d’energia planetari, un d’aquests llocs on les forces tel·lúriques convergeixen i es manifesten d’una manera especial. Això va fer que uns indeterminats extraterrestres l’escollissin com a punt de desembarcament en la seva missió d’exploració a la Terra. Fa una pila d’anys ―ningú sap precisar exactament quants― una nau espacial va arribar a Bugarach i va desembarcar els alienígenes, que es van instal·lar a les cavitats subterrànies d’aquesta gran massa de roca calcària, on sembla ser que encara hi viuen.
Un altre tret distintiu del Pech de Bugarach és que es tracta d’una muntanya invertida; és a dir, els materials més antics es localitzen a la part superior i, per sota d’aquests, els més recents. Això, que per qui ens contava les singularitats de l’indret, era una mena de miracle geològic, té una explicació ben natural, ja que ens trobem als peus del gran bombament pirenaic i les capes de materials sedimentaris que cobrien el territori van ser plegades per les pressions de l’orogènia alpina. I va passar que, en alguns punts, els plecs es van tombar i encavalcar, de manera que, en endur-se l’erosió les capes superiors, més recents, han quedat al descobert les més antigues, per sota de les quals, hi torna a haver les més recents, del plec inferior. No sé si m’explico. Però en qualsevol manual de geografia o de geologia es pot veure un esquema que fa comprensible aquest cas de la lògica titànica de les forces orogèniques, que pleguen les capes de roques com si fossin làmines de pa de pessic.
Però el fet més recent lligat al caràcter màgic de la muntanya de Bugarach es produeix l’any 2012, quan arriben al poble il·luminats provinents de tot el món i s’hi instal·len. L'objectiu es salvar-se de la gran apocalipsi de la fi del món, que el calendari maia preveu per al 21 de desembre d’aquest any, i de la qual, ha corregut el rumor, tan sols els que siguin a Bugarach se’n lliuraran. Famílies senceres, que s’ho havien venut tot abans de partir, es van concentrar als peus de la muntanya amb l'esperança que la nau que vindria a rescatar els alienígenes que vivien al seu interior, se'ls endugués a ells també.
Naturalment, després d’assabentar-nos de tot això, pujar a Bugarach ja no era tan sols una fita muntanyenca sinó també l’oportunitat de visitar el que per a alguns és una mena de santuari gravitacional, un indret màgic, carregat d’energia positiva, que et regenera i vivifica, un Lourdes de l’esoterisme. I la veritat, no sé si devia ser per l’efecte de la muntanya, però la Isabel i la Mercè, que el dia abans rondinaven perquè la passejada pel bosc comunal d’En Malo se’ls havia fet pesada, van emprendre l'ascensió a bon pas i sense dir ni piu, i, al cim, estaven més contentes que un gínjol tot i el fort vent que bufava i que, de poc, no se’n du la Isabel pels aires.
En atenció a les nostres companyes, en Natxo i jo vam renunciar a fer el recorregut circular que parteix del mateix poble de Bugarach (465 m) i ens vam situar en cotxe al Col de Linas (667 m). Aquest és el camí depujada més còmode, senyalitzat amb marques grogues. Comences remuntant una pista que va entre prats i pastures, i que, en entrar a la zona de bosc, es converteix en un sender ben marcat, que ja no hem d’abandonar fins arribar a dalt del cim (1.230 m). Com a testimoni del pas per la muntanya de sectaris i iniciats, a mitja ascensió, a un costat del sender, hi ha gravada, en un bloc de roca vagament piramidal, una estrella de vuit puntes dins d’una circumferència d’una factura pròpia d’un cisell professional.
La ubicació del Pech de Bugarach, isolat entre les valls de l'Aude i de l'Agly, fa que sigui un mirador immillorable del Pirineu, des del Canigó fins a la Pica d’Estats, de les serres i boscos d’aquest sector del Pre-Pirineu septentrional i de les conques d'aquests dos rius. A nosaltres, el vent ens va permetre gaudir d’una bona visió de cims i muntanyes, però el mar de núvols que cobria tota la conca de l’Agly i les Corbières ens va deixar a mitges. Curiosament, aquella boira espessa que veiem als nostres peus i que mantenia una bona part del territori sota un cel gris, en arribar a Bugarach s’esfilagarsava i és desfeia i ens concedia el privilegi d’un sol vivificant. Era allò, potser, una mostra del poder de la muntanya?