El litoral de Betlem

Les Muntanyes d’Artà tanquen l’ampli semicercle de la badia d’Alcúdia per l’est i ofereixen un dels paisatges més bells de Mallorca. Les seves altures modestes ―562 metres a sa Talaia Freda, la cota màxima― però de resolució abrupte per ponent, amb espadats i un peu de muntanya de brusca pendent, donen una sensació de grandiositat mesurada que el caminant assaboreix mentre transita per l’espai que queda entre el roquissar calcari i el mar.

A l’altura de la Colònia de Sant Pere, les muntanyes, fins aquí una mica enretirades, s’aproximen ràpidament al mar fins al cap de Ferrutx, on el contacte és directe. Durant la primera meitat d’aquest tram de litoral, l’atac de les ones al glacis d’erosió dóna una costa fistonada, amb petites cales i caletes diminutes que són una delícia. El caló des Camps i el sector des Canons, dels quals ja n’he parlat en alguna altra ocasió, en són els punts més significatius.

Però a partir de la urbanització de Betlem el litoral canvia lleugerament. Perquè a mesura que la cadena de serres s’aproxima al mar, l’embat de les ones ataca més amunt l’acumulació d’arrossegalls estratificats i el contacte és més abrupte. Ara les cales pràcticament desapareixen i tan sols, de tant en tant, es dibuixen petits entrants amb estretes acumulacions d’arena i restes de posidònia que queden una vintena de metres per sota nostre i són de difícil accés. Na Clara és l’exemple més representatiu d’aquest sector, molt freqüentat per les embarcacions de passeig que vénen de la Colònia de Sant Pere o de Can Picafort.

L’arc es tanca amb el contrafort muntanyós del cap de Ferrutx, als peus del qual, mirant cap a l’interior de la badia, hi ha es Caló, el darrer punt amb una mínima infraestructura nàutica i les últimes cales abans d’un tram de costa inaccessible fins a l’Arenalet d’Albarca, que ja s’encara a mar obert.

Al llarg del dia, aquest litoral passa per diferents fases de llum i de color fins assolir la màxima esplendor a l’horabaixa, quan el sol de ponent pinta les muntanyes amb tons rosats i en destaca les ombres. Aleshores, la vegetació que es distribueix per replans i pendents pren protagonisme i clapeja el roquissar amb els verds brillants de les mates i els margallons i els grocs daurats i vibrants de les carritxeres, i un paisatge que fins llavors semblava recremat i sense contrastos per un excés de llum, s’omple de matisos.

Per això, fer la caminada de la urbanització de Betlem fins a es Caló de Ferrutx i banyar-nos en alguna de les cales que hi ha al llarg del recorregut és una de les activitats que la Isabel i jo repetim cada estiu com una mena de ritual sagrat. Unes vegades ens banyem a na Clara, d’altres a es Caló mateix, a na Jordi o a la Picarandau; depèn de l’hora i de l’estat de la mar. Aquesta vegada uns amics, en un acte de generosa confiança, ens han dut als Vellmarins Baixos, un paratge tranquil i d’unes aigües transparents com el cristall, del qual no revelaré l’accés. M’ho han demanat expressament. I és comprensible. En queden tan pocs ja de llocs com aquest, que cal preservar-los. Tanmateix, no estàvem sols; unes quantes barques estaven fondejades a prop i els seus ocupants compartien bany amb nosaltres.

De tornada ens agrada entretenir-nos pel camí i veure com el sol s’oculta darrere la muralla violàcia de la serra de Tramuntana. I fins i tot, de vegades, tenim la fortuna d’ensopegar la sortida de la lluna per damunt dels cims enrogits de les muntanyes d’Artà. Aleshores, la Isabel, que sembla una selenita desterrada, la contempla nostàlgica i sospira, com l’extraterrestre d’E.T.